Celebrem la Jornada Mundial de les Missions, promoguda per l’Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe i aprovada pel papa Pius XI l’any 1926. En aquest Any Jubilar s’acompleix precisament el seu norantè aniversari. El papa Francesc, en el seu missatge, ens convida a contemplar la missió "ad gentes" des de la perspectiva de la misericòrdia, és a dir, com una immensa obra de misericòrdia tan espiritual com material. Amb el lema "Surt de la teva terra", contemplem tants missioners i missioneres que ho han deixat tot, que han sortit de la seva terra per anunciar l’evangeli de Jesucrist.
Se’ns convida a pregar per les missions de l’Església i a col·laborar materialment en el seu sosteniment. Hem de recordar, també, que l’Església és essencialment missionera; que tots, des del Baptisme, estem cridats a viure aquesta dimensió amb la nostra paraula oportuna i sobretot amb un testimoni de vida coherent. L’Evangeli d’avui resulta molt oportú per examinar les actituds de fons, les profunditats del nostre cor a la llum de la paràbola del fariseu i el publicà. Es tracta d’examinar-nos sobre allò que hi ha en cadascú dels sentiments del fariseu i dels del publicà. És oportú recordar aquí el que Jesús, en parlar de l’oració, recomana en el Sermó de la Muntanya: "I quan pregueu, no us desfeu en paraules com els pagans; es pensen que parlant molt es faran escoltar. No feu, doncs, com ells, que prou bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat, abans que vosaltres li ho demaneu" (Mt 6,7-8).
A l’hora de fer el balanç de la paràbola, Jesús s’adreça als oients i deixa clar, amb unes poques pinzellades, el canvi de la situació. El qui se’n torna a casa justificat és el publicà i no el fariseu, perquè tot aquell que s’enalteix serà humiliat i el qui s’humilia serà enaltit. El qui enalteix els humils i humilia els superbs és Déu que, tal com canta Maria en el Magnificat, "dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1,51-52). L’actitud del fariseu és arrogant, i en canvi la del publicà és humil. Malgrat la seva llarga oració, el fariseu no és justificat mentre que n’hi ha hagut prou amb la breu pregària del publicà per tornar a casa justificat.
En aquest diumenge de l’evangelització dels pobles, l’evangeli que hem llegit ens presenta la humilitat com l’actitud més cristiana per donar testimoni de la nostra fe, tant a les zones anomenades de missió com a tot arreu. El risc de creure’s superior als altres, i partir de les seves equivocacions posar-se un mateix al capdamunt, és una temptació de tothom i de tots els temps. La humilitat, virtut profundament cristiana, és sempre necessària. També ho és en la proclamació de l’evangeli i en la proposta de la fe als pagans o als no creients. Un testimoni -o una predicació- que no parteixi d’una actitud d’humilitat no seria cristiana i, a la llarga, seria ineficaç. La humilitat no ha de ser una estratègia, perquè ja no seria humilitat. La humilitat es realisme, veracitat i autenticitat.
En el seu llibre-conversa amb Andrea Tormielli "El nom de Déu és misericòrdia", el Papa diu: "Jesús no envia els seus com a titulars d’un poder o com a amos de la Llei. Els envia al món demanant-los que visquin en la lògica de l’amor i de la gratuïtat. L’anunci cristià es transmet acollint el qui té dificultats, acollint el qui és exclòs, el marginat, el pecador". Que l’autèntica humilitat ens faci a tots testimonis de Jesucrist en els ambients on es mou cadascú.
L’autor és el bisbe de Terrassa
