Només cal mirar la plana del Vallès que ens pertoca a Terrassa, per exemple des del Plec dels Llibres pujant cap a la Mola, per entendre que aquesta havia de ser una terra fèrtil. Poc regada d’aigua, però apta per a conreus clàssics de la trilogia mediterrània. L’escenari d’un Vallès agrícola no quedà tan llunyà.
Quan em dedicava a la història local, sempre m’havia xocat que molts dels líders industrials tinguessin també una activitat agrícola no menor. En el patrimoni, la terra sempre havia estat un bé molt valorat, però més enllà del valor i havia un fet cultural. Les arrels eren agrícoles. No oblidem que personatges clau per a la història industrial de Terrassa com Antoni Sala, el pare d’Alfons Sala, era un fadristern que venia de Sallent d’una masia important, la Sala de Sant Pons. Aquesta gent quan anaven a les fires internacionals no portaven només els seus panyos, portaven també els seus vins. Al Vallès, s’hi feia molt vi, les vinyes ocupaven una part molt important del paisatge.
Durant el segle XIX, a Terrassa hi havia moltes associacions agrícoles. La delegació de l’Institut de Sant Isidre, la Lliga Catalana de Contribuents Viticultors, el Centre Agrícola, l’Estació Ampelogràfica, el Centre Agrícola, el Sindicat Agrícola, el Gremi Agrícola. La festivitat de sant Isidre era una festa celebrada amb tots els ets i uts.
Molts dels que estaven en aquestes associacions pertanyien a les masies que envoltaven la ciutat. La hibridació del món tèxtil i del món agrícola era total. Molts dels propietaris industrials ho eren també de masies importants. I molts teixidors complementaven la seva activitat amb un petit hort o una petita vinya. Quan ho vaig estudiar, vaig comprovar que, als anys trenta del segle passat, centenars de treballadors fabrils tenien aquesta activitat complementària. El mateix passava a pobles com Rubí o com Olesa. Molts dels mots de les cases d’aquests pobles tenien referències agrícoles. A alguns d’aquests pobles, d’anar al tros de conreu que tenien, se’n deia la "vinya", hi haguessin o no ceps plantats. Probablement, hi havia hagut vinyes però arran de la fil·loxera van transformar-se en oliveres, però el nom no va variar, se’n continua dient anar a la "vinya".
La Fundació Terrassenca Sant Galderic ha vetllat per mantenir i recuperar la memòria agrícola. Te una pàgina web que està molt bé i dóna moltes referències i moltes imatges que donen fe d’aquest intens passat agrari de la ciutat. Tenen la seu a l’històric edifici del carrer de Colom on hi havia històricament el Celler Cooperatiu. Un edifici que per les imatges que en conservem es va erigir en un entorn on no hi havia res més que camps fins a les actuals escoles industrials, que antigament havien estat camps d’entrenament militar.
En aquesta feina de recuperació de l’agricultura terrassenca, han organitzat una exposició a l’Arxiu Tobella sobre el Celler Cooperatiu. M’ha emocionat descobrir el meu avi en una de les fotografies. Sé que en va ser responsable durant uns anys després de la guerra. El recordo explicant-me com anava per les masies a cavall o com anava els dijous a la Fira de Granollers i esmorzava copiosament a la Fonda Europa. Anys després he tornat a fer aquests esmorzars a la fonda i el seu record m’ha acompanyat.
El Celler Cooperatiu o Sindicat Agrícola va ser una entitat important. A la web de la fundació fan un bon resum de la seva activitat : "El sindicat es constituí únicament amb les seccions de vinicultura, adobs i arbitratge però aviat s’ampliaren amb la secció de batre a màquina, un molí d’oli i el subministrament de pinsos, adobs i llavors. Més endavant arribaria un molí de pinsos".
Cal felicitar la Fundació Sant Galderic i l’Arxiu Tobella per la feina que fan. Senzillament fan ciutat. La Terrassa agrícola ja no tornarà, però tot el que puguem incentivar per mantenir conreus de proximitat i donar força a projectes d’economia circular estarà bé. M’agrada veure com alguns propietaris de l’entorn de Terrassa tenen al cap recuperar aquest paisatge agrícola i donar-li utilitat.
No sé si alguns vins o productes locals tornarien a guanyar premis a fires internacionals com passava a finals del segle XIX, però el gust de la proximitat sempre comporta un regust de memòria, un cert perfum d’arrels que ens hi agrada trobar.
