Sempre ens el trobem, ens hi entrebanquem, hi xoquem. Al final, per variar, topem amb la llarga ombra del general Franco. Un dia és un monument a Tortosa. Un altre, unes plaques amb el jou i les fletxes. O els noms d’uns carrers a Madrid. O la polèmica exposició al Born, plantejada pel govern Colau amb una sensibilitat molt, molt millorable. O els “judicis” del franquisme, que el Parlament català pretén anul·lar (simbòlicament, que és el que ens perd), amb un gest que posa en evidència els governs, els parlaments i la justícia espanyols de les darreres dècades. O el 12 d’octubre i la contaminada i mal resolta “Hispanidad”. Sempre, d’una o altra manera, apareix Franco. Ens el trobem també en la Constitució del 78. No amb el seu nom, clar, però sí amb prou empremtes com per seguir-ne el rastre: la monarquia de claríssimes arrels franquistes (tot i que també amb bons serveis, ja pagats amb escreix, a la democràcia), l’exèrcit com a vigilant suprem de la unitat d’Espanya I el trobem en les arrels ideològiques, econòmiques i socials de la dreta espanyola, que des dels temps d’Aznar (un polític excepcionalment brillant, tot i que immensament nefast també) va recuperar desacomplexadament el “franquisme sociològic”, el dels guanyadors de la guerra.
Sempre apareixen Franco i les diferents formes, més o menys camuflades, del franquisme hereditari, profundament arrelat a la societat espanyola i amb una extraordinària capacitat d’infectar-ho tot. Fins que no afrontem obertament l’herència de Franco, fins que no l’eradiquem, el país seguirà igual. Aquesta és la transició que necessitem: un enterrament definitiu del franquisme. I això possiblement es farà abans a Catalunya que a les Espanyes, amb independència o sense. La clau del futur és justament esborrar les toxines verinoses del franquisme. Quan enterrem Franco, d’una punyetera vegada, enterrarem moltes coses més que ens impedeixen avançar i que han aconseguit bloquejar i enverinar el país sencer.
