Es parla molt de treballar en equip, de la necessitat a les empreses de sumar entre vàries persones, perquè els objectius complexos, que no es poden assolir de manera individual es puguin assolir. Però treballar en equip no és senzill. El fet que persones diferents es posin a treballar per un objectiu comú, requereix, d’entrada, que l’objectiu tingui sentit per tothom, pugui ser considerat comú. És molt difícil intentar convèncer a algú que l’objectiu a perseguir per tothom és exactament el què jo, com a cap, penso que és l’important. Potser sigui possible a curt termini, i posant uns incentius molt forts. Però necessàriament, aquells motius que no són estrictament externs i monetaris, acabaran apareixent, i les persones es començaran a qüestionar si allò que persegueixen té sentit per a elles o no, o és més aviat una obligació.
Ara bé, és suficient tenir clar un objectiu compartit entre tots els participants? Doncs segurament no. Cal, a més, trobar la manera de treballar sumant, és a dir, de crear sinèrgies positives entre les persones que treballen per aquest objectiu. És important i necessari que cadascú sàpiga quina és la seva contribució i què és allò que la resta esperen d’ell o ella. De la mateixa manera, és important també que cadascú conegui què espera ell o ella de la resta de membres de l’equip. En podríem dir gestionar les contribucions pròpies i també les expectatives sobre les contribucions que jo espero dels altres. Molts dels conflictes que apareixen quan es treballa en equip és que hi ha feines que en moltes situacions espero que les facin els altres, i curiosament els altres esperen exactament el mateix, és a dir, que les faci jo. Potser per certes feines més especialitzades això no passa, i estar clar que les haig de fer jo o algú altre, però sempre hi ha certes tasques que pot ser que quedin en una certa ambigüitat, i que ningú tingui clar que siguin la seva responsabilitat, són tasques frontissa, que podem fer tots, i que fins i tot està bé que tots tinguem ganes de fer-les. I en un equip que es troba cohesionat, tothom sap que algú les ha de fer i s’hi ofereix, i és probable que s’hi ofereixi més d’una persona, i que siguin tasques que poden anar rotant. Però quan l’equip no funciona, tothom espera que sigui l’altre qui les faci. En aquest sentit, cal ser molt transparent, i parlar tant com sigui possible de qui fa què, i de les expectatives pròpies i dels altres, intentant anar evolucionant el treball en equip perquè les tasques puguin anar canviant de responsable, i tothom pugui acceptar que de vegades li toca fer coses que no li agraden tant.
Finalment, perquè un equip de treball funcioni tothom hauria de ser capaç de valorar els altres i la seva feina. Els participants han de sentir que la pròpia contribució no és menystinguda. I això encara és més important en casos on es fan tasques complexes, on hi ha feines més lluïdes que altres. De fet, és humà voler rebre un reconeixement, i per tant, els que fan les tasques més ben valorades han de ser conscients que sense aquells que fan allò menys lluït, ells no podrien rebre de cap manera aquest reconeixement extra. Per tant, internament s’han de valorar i reconèixer totes les contribucions, per tal que tothom tingui clar que la seva feina és necessària i valorada per tothom. D’això en podríem anomenar consciència d’equip i moltes vegades acaba sent la clau de que l’equip funcioni o la seva mancança farà que no funcioni. Per tant, algunes de les claus pel treball en equip serien, un objectiu comú, que pugui evolucionar en el temps; gestionar totes les contribucions i expectatives, per tal d’estar disposat a fer allò que de vegades ningú vol fer i, finalment, tenir consciència d’equip perquè tothom es valori i valori als altres. Llavors el treball en equip suma i és gratificant. És una experiència que nodreix tothom i pot arribar a un resultat molt més complex que el què es pot assolir idividualment.
Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
