He manifestat en aquestes mateixes pàgines algunes discrepàncies sobre com s’està portant l’afer del final de la concessió del servei d’aigua a Mina de Terrassa. La confusió entre privatització i concessió, en tots els terrenys, està ideologitzant un debat que ha deixat de ser tècnic, ni que a vegades es vulgui dissimular amb dades agafades pels pèls. I, sobretot, he lamentat el retard -tot i que deu tenir causes difícils de fer públiques- o les contradiccions del Consistori que ha anat definint estratègies diferents per solucionar-ho. No em repetiré, perquè m’he cansat de rebre respostes privades i públiques -i unes d’ofensives i d’altres encara més- que no han volgut entendre de què volia parlar. Els millors analistes socials parlen de la “post-truth society”, és a dir, la societat de la postveritat. Es tracta d’una societat on la veritat, els fets, ens patina i ens aferrem a escoltar només allò que encaixa amb els nostres prejudicis i els nostres interessos.
Però ara aquestes ratlles volen mostrar la meva més absoluta solidaritat amb l’alcalde de Terrassa. En una mostra d’imprudent sinceritat, en una magnífica entrevista que li feia Jordi Alemany al Punt Avui de dilluns passat, l’alcalde va fer públic que havia rebut tota mena de pressions per part de diversos actors vinculats al tema de l’aigua. Ballart no ha estat més precís perquè, probablement, hi ha pressions difícils de demostrar -i de creure!-, la denúncia precisa de les quals, a més, seria inútil. Hi ha formes de coacció que no passen per la possibilitat d’una denúncia formal, i acostumen a ser les pitjors precisament perquè estàs indefens.
Com que a Terrassa ens hem entossudit a discutir sobre la gestió municipal del servei -municipalitzat, el servei de l’aigua, ja ho és per llei-, ens hem perdut una altra part de la pel·lícula, la més important, i que possiblement ens donaria pistes més concretes d’allò que, amb tanta valentia i risc, ha denunciat Jordi Ballart. I és la part que donaria a conèixer amb detall de qui és Mina de Terrassa, qui hi mana, qui hi ha darrera de les multinacionals que la controlen i quins interessos polítics s’hi amaguen. Possiblement, bona part de les dificultats no es tenen amb la Mina de Terrassa que hem conegut, fundada per uns emprenedors locals -com s’ha de dir ara dels empresaris- que es van arremangar per solucionar un problema que l’Ajuntament de l’època no estava en condicions d’afrontar. I d’aquí plora criatura. Perquè, certament, hem vist formes d’actuar que tampoc no semblaven a l’alçada de l’empresa que ens ha donat tan bon servei durant tants anys.
Parlava abans d’aquesta societat a qui sembla que no l’interessa la veritat. En tenim prou amb opinions esbiaixades a favor nostre. Confonem la veritat amb les declaracions i la propaganda. Hi ha països amb organitzacions independents que contrasten les declaracions amb els fets que es poden documentar. Són molt útils, i no cal dir com ho seria que en tinguéssim una a Terrassa. Però no es pot ser massa optimista: les ganes de creure la pròpia propaganda també les inutilitza davant de la desconfiança que creen quan no ens donen la raó. I governar al marge de la veritat i dels fets ha de ser una feina profundament decebedora. No em costa gens posar-me a la pell del nostre alcalde i entendre la seva decepció.
