La Marxa de la Llibertat va ser un moviment transversal políticament i territorialment dels primers anys de la Transició. En el gran debat de 1976 sobre si reforma o ruptura, era una aposta per la ruptura. La seva reivindicació era transversal a la major part de l’oposició al règim: llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia com a primer pas cap a l’autodeterminació. A nivell personal, va ser el primer moviment antifranquista de què tinc record d’haver-hi participat. Com bastants d’altres, el meu paper era de "follower", cap protagonisme. Vaig estar a la marxa a Terrassa i a Montserrat i l’experiència va ser molt intensa.
Quan vaig veure aquesta setmana el Joan Lluch a la foto que aquest diari publicava de l’acte de commemoració que van realitzar a Amics de les Arts, recordo que ell i la seva família sí que hi van jugar un paper protagonista. La memòria no és el meu fort, però ordeno alguns records. Uns dies abans dels actes de la marxa a Terrassa, es van fer unes pintades petites a les cantonades amb uns motllos bastant endreçats amb el famós "Poble català, posa’t a caminar". Recordo l’acte de la Sagrada Família amb una església plena de gom a gom, les samarretes de la marxa i els moments de tensió que el van envoltar amb una sortida vigilada per la policia. Tinc un record borrós d’haver-se deixat anar unes gallines malaltisses amb una mena de samarretes amb els eslògans de la marxa (crec que des d’aquell dia tinc una relació més aviat complicada amb l’aviram). Suposo que avui aquella reivindicació amb gallines comportaria que els animalistes demanessin una pena duríssima. La Policia Armada, els grisos, ja es veien a venir el desconcert del que els tocava viure, però en el marc d’inseguretat amb què estaven podia passar de tot, que toleressin els actes o que tinguessin una reacció contundent i violenta. A Terrassa, es va negociar crec que amb el comissari Aníbal Martínez, que no semblava dels més fanàtics.
Al comissari, li va tocar tractar amb una ciutat dura per la intensa activitat antifranquista que des dels anys seixanta s’hi desplegava. Al final, es va parlar amb el comissari i no va passar res més que quatre escaramusses de rigor a la Plaça Vella.
En el llibre que es va fer de resum de la marxa ("40.000 hores detinguts", editat el març de 1977) s’explica l’episodi de Terrassa d’aquesta manera: "Per primera vegada ens topàvem amb la policia armada, a l’església on estava previst iniciar els actes de la marxa, amb la lectura de diferents manifestos, presentats per l’Assemblea Democràtica de Terrassa. Vàrem entrar unes cinc-centes persones, a fora un gran desplegament de forces policials molt ben equipades: cascos, metralletes, jeeps, cavalls, etcètera, i unes mil persones que, malgrat el seu desig de participar com a poble en un acte on es llegien les seves reivindicacions, es van veure obligades per "les circumstàncies" a restar fora. Dins el temple, l’ambient era molt viu. Les intervencions, que foren moltes, van ser fortament aplaudides i culminaren amb els Segadors, moment culminant i ple de força. Una comissió va anar a parlar amb el comissari, per assegurar que a la sortida no hi hagués incidents. Vàrem fer-ho lentament, travessant el passadís de grisos muntats sobre els cavalls. La jornada va acabar amb corredisses per la Plaça Vella. L’endemà, com a protesta, es va convocar una manifestació a la Rambla, amb assistència d’unes mil persones".
Pocs dies després a Montserrat sí que recordo molta més tensió i enfrontaments. Ho vaig viure de les cel·les noves amb una perspectiva espectacular i no feia gaire gràcia. La Guàrdia Civil va carregar sense contemplacions. Es va viure una situació delicada.
La Marxa de la Llibertat va estrenar una factoria de demostracions singulars que ha tingut continuïtat a Catalunya fins ara. Els Colom i companyia hi tenen a veure. Va ser un moviment transversal, també a Terrassa. Aleshores la ciutat vivia una hegemonia aclaparadora del PSUC que era qui vertebrava l’oposició antifranquista. Quedaven encara molts mesos per a la legalització del PCE-PSUC i les incerteses eren moltes sobre com es canalitzaria la Transició. Martín Villa era governador civil i l’alcalde de Terrassa era Josep Donadeu.
El règim estava en plena descomposició i l’oposició anava posicionant-se. La mort de Franco era encara molt recent.
Han passat quaranta anys, el mateix temps que els famosos quaranta anys del franquisme. És lògic que les coses hagin canviat i que les trajectòries dels que participaren a la Marxa de la Llibertat vagin adoptar camins d’absoluta diversitat a tot arreu i també a Terrassa.
