La gestió del servei d’abastament d’aigua ha de pertànyer necessàriament a l’esfera pública. Perquè l’accés universal a aquest servei és essencial per al desenvolupament de la vida. I és l’única via per garantir que dependrà de les nostres decisions.
De fet, que la ciutadania recuperi la capacitat de decisió respecte al servei d’abastament d’aigua té una immensa importància en termes de transformació social. I és que la gestió indirecta suposa actualment un clar atac respecte a la sobirania municipal. Així que l’única manera de recuperar el poder de decisió sobre el servei és, precisament, fer coincidir la figura del “gestor” amb la del “titular”.
Les dades parlen per si soles: enguany, només a Terrassa, ja s’han destinat gairebé 300.000 euros públics a les empreses subministradores privades. Tot per fer front als rebuts impagats per part de les famílies que pateixen pobresa energètica, amb la finalitat d’evitar generació de deutes inassolibles i talls de subministraments bàsics. Mentre ells augmenten tarifes i fan negoci… Nosaltres seguim assumint les seves pèrdues!
I, mentrestant, Mina d’Aigües es dedica a fer publicitat -de cara a la galeria- de la seva suposada gran tasca a Terrassa. Encara més: de portes endins i sense massa publicitat, segueix judicialitzant i entorpint l’inevitable camí cap a la gestió directa. Tot un patètic intent reaccionari. I arriba a afirmar, fins i tot, que el servei d’abastament d’aigua no és públic i que Mina mai ha mantingut un contracte de concessió amb l’Ajuntament. Ehem.
La relació entre l’Ajuntament i Mina és actualment tensa. I no pot ser d’un altra manera: perquè, mentre uns han de defensar l’interès col·lectiu, els altres es dediquen a perseguir interessos privats.
I no som ingènues o idealistes (ni a la CUP, ni als partits d’esquerres ni als moviments socials). Tenim molt present que aquest procés s’està duent a terme sota el paraigua legal de LRSAL, que és un instrument afilat i potent que serveix per bloquejar processos com el que ara estem vivint a la nostra ciutat.
Aquesta llei, obra del Partit Popular, ens obliga a demostrar aspectes d’alta complexitat que no s’han de demostrar en cas d’optar per una gestió indirecta. Encara i així, no dubtem dels avantatges de la gestió directa vers la indirecta. I no només en termes mediambientals, de qualitat del servei o de participació i transparència… Sinó que, a més a més, n’estem convençudes: aquesta és la manera més eficient de prestar el servei en termes econòmics.
Tanmateix, som coneixedores que venim d’un contracte de 75 anys. I, per tant, també som conscients que s’ha creat una dependència “no només informativa”. Que es produeix entre el titular del servei (l’Ajuntament) i el gestor privat (Mina). I que s’ha establert una relació de dependència que s’ha anat consolidant amb els anys.
Així que sabem que el procés serà feixuc, lent i costós. Però molt necessari. No només per recuperar la sobirania de l’aigua, sinó també per recuperar la sobirania municipal davant dels poders fàctics que han cogovernat Terrassa durant molts d’anys.
L’autora és regidora de la CUP a Terrassa
