Estic a favor de la proposta del Centre Excursionista de Terrassa de limitar l’accés a algunes àrees del Parc Natural de Sant Llorenç per evitar-ne la degradació causada per afluències massives. És una cosa habitual en alguns parcs naturals del món. En el cas dels Estats Units és bastant freqüent i la gent ho viu amb naturalitat. Senzillament és un exercici de responsabilitat a l’hora de protegir un bé comú essencial. Com totes les propostes cal afinar el llapis i passar amb diligència de la filosofia al detall, que és on s’amaguen els dimonis. Però, com a filosofia, la major protecció dels espais naturals en la perspectiva d’un canvi climàtic ja molt palpable em sembla un bon principi.
Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac és el fons d’escenari dels terrassencs. És el paisatge emocional que ens transmeten les generacions locals. És el primer i sublim exercici de llegir, entendre i estimar la natura. Són els records de tantes caminades compartides i dels racons de solituds buscades. Quant ets lluny, és el que enyores. Són una pàtria. No ens perdonaríem mai no fer tot el possible per conservar-ho dignament.
No ens podem permetre que Sant Llorenç i la Serra de l’Obac es degradi més. La història urbanística de les darreres dècades no ha estat exemplar. L’Ajuntament de Matadepera hauria de reflexionar sobre la trajectòria que ha dibuixat en aquest àmbit. No sóc gens partidari dels conservacionismes extrems que ho aturen tot. Però hi ha límits i aquests límits s’han traspassat abastament.
Tampoc es pot baixar la guàrdia respecte al trànsit al parc natural. La Diputació de Barcelona ha de ser més contundent. Hi ha motos i quads en espais que no són tolerables, fan esvorancs i esquincen els paisatges amb l’estridència dels seus motors. Tampoc és raonable que les bicicletes de muntanya no tinguin límits, malmeten camins molt fràgils o envaeixen espais innecessaris com molts trams del Camí Ral.
És lògic que aquells espais amb més afluència tinguin una preservació especial i pugui limitar-s’hi l’accés. L’espectacle dels aparcaments a la carretera de la Mata qualsevol diumenge no és menor. Trajectes com el del Camí dels Monjos a la Mola, el de Can Robert a Can Pobla o el de la Mata-Montcau a la Carena del Pagès sofreixen un impacte de gent excessiu els caps de setmana. Aquesta afluència massiva quan coincideix amb l’aliança depredadora de boletaires i senglars deixa panorames molt castigats. S’imposa una major protecció, per responsabilitat.
Al fons, com sempre, hi ha una qüestió cultural. Necessitem gent que estimi la natura, no només que usi la natura. Gent que vagi a la muntanya amb ànim de transcendir el respecte i intentar millorar en allò que pugui la conservació dels seus camins, de les seves balmes i coves, de la flora i fauna i de la seva història. De natural sóc liberal i no m’agraden massa les excessives regulacions ni la proliferació de tot l’estatal arreu. Però hi ha casos en què és necessari vertebrar una intervenció singular. Potser també tingui sentit que, en aquesta feina de preservació, les mateixes entitats excursionistes hi tinguessin un paper més actiu, tal i com ha passat amb les agrupacions de defensa forestal en el cas dels incendis.
A mi, no em semblaria malament que s’articulés un voluntariat que disposés de condicions per facilitar una major protecció de la muntanya.
Anem cap a un món complex pel que fa a la natura. El canvi climàtic no és cap broma.
L’assot dels incendis ens deixa cada cop més mesos a l’any amb l’ai al cor. Les administracions locals i nacionals haurien de prendre’s seriosament aquest tipus de recomanacions com les del Centre Excursionista de Terrassa. I tots els que gaudim de la muntanya i n’hem fet la nostra geografia emocional hauríem d’estar més disposats a donar un pas endavant per la seva conservació.
