Quant serà? Deu mil milions? Vint mil? Vora trenta mil? Aquestes són algunes de les xifres possibles per a la clatellada de Brussel·les amb què el govern espanyol (en funcions) i la paralitzada oposició (en funcions) porten jugant des de principis d’aquest any. El joc és el poder i es juga sobre el tauler del país: hi ha coses que ara no importen. Però tot arribarà. És similar a la irresponsabilitat, de governants i governats, amb les pensions: tot arribarà. Ja ens ho anirem trobant. Un dia, no massa llunyà, ja vindrà Brussel·les i ens dirà una xifra que hem de retallar d’on sigui i com sigui. Excepte de l’AVE, dels rescats bancaris o de la corrupció: aquestes coses, a Espanya, són intocables. I, quan arribi el dia, la culpa serà de Brussel·les, i no d’una "classe governant/opositora" que porta gairebé un any passant de tot, perduda en el seu món estèril, incapaç de fer política i de fer país. Brussel·les és sempre una magnífica excusa, com si fos l’home del sac, i no un conglomerat d’interessos que està arruïnant políticament i econòmicament Europa, drenant milers de milions per una banda i exigint retallades i sacrificis per l’altra. Els números han de quadrar, això és incontestable, però, si a Espanya o Europa hi hagués pols polític, algú diria que hi ha vàries maneres de fer-los quadrar i de repartir beneficis i pèrdues amb certa decència. Tanmateix, en el fons ningú no planta cara seriosament. L’explicació profunda de l’actual crisi política espanyola va per aquí: cal doblegar el país perquè accepti el que un dia d’aquests ens diran que és inevitable, indiscutible i infal·lible. En nom d’Europa, diran, però només serà en nom dels seus amos. O dels que volen ser amos d’Espanya. O de Catalunya, perquè el negoci funciona igual aquí. La culpa és sempre d’uns altres, ens diuen, i no hi ha més opció que resignar-nos-hi. Ah, sí, que me n’oblidava: és pel nostre bé. Això que no falti.
