Déu me’n guard, de donar consells sobre com governar una ciutat! I més, havent-la de governar amb l’actual grau de fragmentació de partits i forces polítiques, elles mateixes subdividides fins a l’extenuació. Els terrassencs vam votar sense tenir davant lideratges clars, solvents i contrastats, i cadascú va anar a la seva amb el resultat conegut. Un campi qui pugui, sense possibles majories consistents i amb uns marges molt escassos per gestionar una ciutat de 215.000 habitants amb eficàcia. Admiro el coratge dels que hi són. De tots, és clar, però molt particularment dels qui són davant.
Però els resultats, bones voluntats al marge, són els que són. Les dificultats per prendre decisions es transformen en la paràlisi dels grans temes pendents, particularment en la gestió dels serveis públics. El cas de l’aigua -aquesta setmana, novament ha baixat tèrbola (la metàfora, ja em perdonaran, era irresistible)- o el de la concessió dels autobusos en són un bon exemple. En el primer cas és obvi que hi ha hagut poca previsió i escassa mà esquerra per arribar a acords raonables. No seria gens estrany que la previsible judicialització del cas fes que la solució definitiva l’hagi de prendre un altre equip de govern. I no és menys obvi que en l’encabritament hi ha participat activament una oposició que ha trobat una oportunitat única per exhibir tota el seu ofuscament ideològic, al marge de qualsevol visió pragmàtica de l’afer.
En el segon cas, el dels autobusos, estem en el mateix. Tot s’inicia en un error administratiu potser comprensible -també l’han comès a Barcelona, per exemple-, però, davant del que es tarda a reaccionar, quan es fa és per tornar enrere i ara mateix ja es difícil de desenredar. I per la mateixa raó d’abans: perquè el debat ideològic s’imposa a l’avaluació pragmàtica dels costos i el bon servei. Davant les grans proclames de demagògia populista, la solució és xutar la pilota cap endavant, i ja ho resoldran els que vinguin després. Tres anys passen de pressa!
La situació, dit de manera breu, és que uns no poden manar i els altres no deixen fer-ho. Naturalment, els que no deixen fer-ho -emparats en la seva capacitat plenament democràtica de bloqueig- acusen els que no poden fer-ho d’impotència. I els que no poden manar miren de dissimular-ho tant com poden. Ja he dit que estic lluny de voler donar consells. Però sí que penso que, com a mínim, s’agrairia que cadascú expliqués clarament a què juga o a què pot jugar. La transparència política, a més de donar comptes de les finances, també hauria de comprometre el llenguatge polític: ser clars en les intencions i no embolicar la troca fent-se l’innocent, no tirar la pedra i amagar la mà i no fer veure que es ve de l’hort. I, en tots els casos, acceptar la responsabilitat de les decisions que porten al bloqueig general, per acció o per omissió.
Molt omplir-se la boca tothom del preocupar-se dels "problemes reals" de la gent, de servir la ciutat abans que el partit, molt proposar-se donar -o tornar- el poder al poble, molta apel·lació a la gestió pública de tot, però després ja es veuen quines són les capacitats reals dels gestors de l’interès general a l’hora de prendre decisions. I, tot això, no cal dir-ho, sense que doni temps per parlar de projectes de futur. Fan patir molt els qui hagin d’estar al capdavant de la ciutat d’aquí a menys de tres anys!
