La prestació de determinats serveis públics, tals com transport urbà, recollida d’escombraries, entre d’altres, i en especial la gestió dels serveis d’aigua, és una activitat de marcat caràcter empresarial, tant per la seva estructura organitzativa com pels mitjans materials que s’utilitzen, que els equipara a una indústria en tots els sentits de la paraula, i amb un component tecnològic cada vegada més important. Per tant, és un àmbit d’activitat econòmica en què la participació de l’empresa privada és del tot normal i fins i tot especialment indicada i convenient, dins d’un marc constitucional d’economia de mercat que, tot i que ha de tendir a ser social, no hauria de deixar de ser de mercat, qüestió fonamental en el desenvolupament del sistema econòmic europeu i que no pot ser substituït per sistemes de gestió pública en amplis sectors de l’activitat productiva, sigui industrial, de serveis o d’altra índole.
La pretensió d’ampliar el camp d’actuació de l’administració pública pot esdevenir una decisió contraproduent i descontextualitzada en una societat moderna que ha de tendir a l’eficiència i eficàcia i no a la burocràcia i a l’estancament del creixement econòmic, creixement gairebé sempre vinculat a la generació de riquesa que aporta el sector privat en benefici del sosteniment del sector públic i de la societat del benestar.
Per garantir la prestació de serveis a la ciutadania, el sector públic té dues alternatives: la prestació directa o la indirecta. En aquest darrer cas, es compta amb la participació del sector privat, materialitzada a través de col·laboracions público-privades. En el sector de l’aigua en concret, es pot adoptar la fórmula de concessió administrativa del servei públic o bé de societat d’economia mixta -en quin accionariat participa de forma significativa, i junt al capital privat, el capital públic. Molts són els ajuntaments que, a través d’una o altra fórmula, han confiat la gestió del servei a empreses privades que estan desenvolupant funcions molt importants en el camp de l’abastament d’aigua. La capacitat tècnica i de gestió i l’eficàcia per a una millor prestació del servei van freqüentment associades a l’entrada de la iniciativa privada, particularment en el cas d’empreses amb suficient tradició en l’explotació de l’abastament d’aigua, en què s’ha arribat a crear escola i s’ha definit un cert estil propi de fer les coses.
Els avantatges de la participació del sector privat inclouen una major rendició de comptes, innovació, millor accés a finançament, elevat coneixement tècnic, aplicació de tecnologies adequades a cada cas, una experiència professional contrastada, estandardització de processos, resultats comparables amb altres empreses, esperit emprenedor i, per sobre de tot, eficiència en la gestió i operació del servei, cosa que acabarà per contribuir a un estalvi de costos i en importants millores en el servei mantingudes en el temps. Per al ciutadà, és la fórmula d’obtenir serveis i equipaments públics i gaudir d’infraestructures mantenint el valor d’allò que és públic i combinant-lo amb el valor i eficiència de les empreses especialitzades en el sector.
Per tant, les necessitats d’inversió en infraestructures, la recerca de finançament, la necessitat d’especialització i el requeriment de tecnologia i coneixement són aspectes que el sector públic ha de ponderar en la seva decisió de comptar o no amb la participació del sector privat, més enllà de debats ideològics.
A més, cal tenir molt clar que delegar la prestació d’un servei públic no significa, en absolut, minvar la competència de l’administració sobre el mateix. Aquesta pot seguir tutelant la prestació del servei, així com controlant la gestió delegada.
Per la seva banda, la iniciativa privada associada pot aportar la seva experiència, know how i eficàcia en el dia a dia de l’explotació de les instal·lacions.
En la prestació, privada o mixta, del servei d’aigua es distingeix clarament el rol de regulador i el rol d’operador o gestor. Les funcions principals del regulador són la definició i el control del compliment dels plans, programes de cobertura i nivells de qualitat del servei exigits a l’operador i fixats en el contracte, així com l’aprovació de tarifes adequades que garanteixin una correlació entre costos i ingressos i, per tant, l’equilibri econòmico-financer de la prestació del servei. A més, ha de garantir la satisfacció bàsica i universal de l’ús de l’aigua potable per a beguda, elaboració d’aliments i higiene personal. La informació i defensa dels usuaris, i l’existència de mecanismes punitius creïbles i eficaços, associats a l’incompliment de les obligacions per part de l’operador, completen les funcions atribuïbles a l’administració pública. Per la seva part, les funcions del gestor o operador són el compliment dels objectius i nivells de qualitat preestablerts, mitjançant l’aportació dels mitjans i recursos necessaris, sota un criteri d’òptima eficiència.
La separació de rols té molts avantatges. D’entrada, i és un aspecte importantíssim, s’evita que la mateixa entitat sigui art i part, cosa que possibilita clarificar millor les responsabilitats i aprofitar la major eficiència que suposa l’especialització del gestor professional.
Així, si el rol regulador l’assumeix l’administració pública i el rol operador l’assumeix l’empresa privada, es dotarà d’una major claredat en l’assignació de responsabilitats a tot el procés de gestió del servei. En tot cas, la participació privada en la gestió serà una alternativa recomanable perquè el sector privat pot actuar amb major eficàcia i eficiència, sota criteris econòmics i amb independència política.
