La paràbola del ric i del pobre Llàtzer, que s’ha llegit en la missa d’aquest diumenge, se situa en la mateixa trajectòria que les del bon samarità i del pare misericordiós, que hem llegit no fa gaire temps. Amb tot, presenta un contrast amb les precedents. Aquesta paràbola dirigeix l’atenció cap a l’eternitat.
Tal com comenta l’opuscle "Les paràboles de la misericòrdia" -editat entre nosaltres pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona-, "les paràboles que desplacen l’atenció cap a l’eternitat no són contades per aterrir els oients, ni per descriure, igual que Dante Alighieri amb la seva ‘La divina comèdia’, l’infern, el purgatori i el paradís. Més aviat, amb aquestes paràboles sobre la fi de la vida humana, Jesús parla de l’eternitat per al temps, o del futur per al present. Li interessa l’avui i posa en qüestió la fi per interrogar els seus contemporanis. Entre desconeixement i reconeixement, la paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer incideix impetuosament en el temps donat a cadascun".
La paràbola ens mostra el contrast entre el desconeixement del pobre en aquesta vida -que està ajagut davant del portal del ric- i el seu reconeixement en l’eternitat, i està molt relacionada amb la descripció del judici final a l’evangeli de Mateu (Mt 25, 31-46). En la primera part de la paràbola del judici final el Fill de l’Home (Jesucrist) beneeix i acull tots els qui, sense conèixer-lo, a ell, han donat de menjat als famolencs, de beure als assedegats, han acollit l’estranger, han vestit el despullat, han visitat el qui està malalt o a la presó.
En canvi, a la segona part, el jutge diví és implacable contra els qui han ignorat les anomenades "obres de misericòrdia corporals i espirituals". El criteri que separa les ovelles i les cabres, o el qui és beneït del qui és maleït, tanca la paràbola i val per a tothom: "Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi".
Allò que es diu en general per a les persones que no han estat socorregudes a la paràbola del judici val també per a la paràbola del ric i del pobre Llàtzer. Llàtzer està famolenc, però el ric no li ha donat ni les sobres de la seva taula. Les obres de misericòrdia enumerades a la paràbola del judici final no han estat acomplertes amb Llàtzer, a qui el ric ha ignorat en vida però al qual contempla en l’eternitat al costat d’Abraham.
Els comentaristes de la paràbola assenyalen que és decisiva -en la lògica del Senyor- la incapacitat o la capacitat de sentir compassió per l’altre, sobretot per l’altre que és pobre i necessitat. En això la paràbola és interpel·ladora per a qualsevol temps en què sigui escoltada. Una vegada més, el relat ens condueix a la pràctica de les obres de misericòrdia, tan justament subratllades pel papa Francesc com un objectiu prioritari de l’actual Jubileu de la Misericòrdia.
El papa Francesc va confessar al periodista italià Andrea Tornielli: "La centralitat de la misericòrdia, que per a mi representa el missatge més important de Jesús, ha crescut a poc a poc en la meva vida sacerdotal, com a conseqüència de l’experiència de confessor, de tantes històries belles i positives que he conegut". ("El nom de Déu és Misericòrdia." Ed. Columna; en castellà, Ed. Planeta.)
Us invito, doncs, a reflexionar sobre la pràctica de les obres de misericòrdia en les nostres vides.
L’autor és bisbe de Terrassa
