Amb 76 anys complerts, permeteu-me que faci d’avi, d’avi d’aquells que expliquen batalles, que comparen constantment el present amb el passat, d’avi observador i xerraire, preocupat pel seu entorn i sense vergonya per dir el que pensa.
Sempre he pensat que ser alcalde de la meva ciutat era el més important que he fet a la meva vida. El 1979, com ara, l’atur era el nostre principal problema i, malgrat que a un alcalde no se li demana explícitament que creï treball, la meva relació personal, a través de la fàbrica familiar, amb el sector empresarial de Terrassa em va permetre crear un clima avantatjós en relació amb altres municipis per superar aquella crisi i generar llocs de treball per als terrassencs i per als que haurien de venir, que en van ser molts.
En aquella època va quedar clar que l’economia i la riquesa de Terrassa depenien en aquell moment, i també històricament, d’empreses i organitzacions d’iniciativa local i que això ens feia més forts, més enllà de les legítimes diferències ideològiques o d’interessos. El cert és que sempre vaig tenir la sensació que estàvem tots preocupats per les mateixes qüestions importants, que es consolidés definitivament la democràcia, que l’activitat econòmica garantís una vida digna als ciutadans i ciutadanes i que hi hagués cohesió social.
Més tard van arribar els Jocs Olímpics, el desenvolupament del segon districte universitari més important de Catalunya, la recuperació del parc de Vallparadís i accions que recordo amb especial “carinyo” com la recuperació del patrimoni arquitectònic de la ciutat i tot el llegat industrial modernista. Parlàvem aleshores i encara ho fem servir de “Terrassa, la ciutat de les fàbriques de vapor” o “Terrassa, la ciutat de les xemeneies”, mostra clara d’aquest llegat que ens recorda d’on venim i qui som.
I en l’origen d’aquesta activitat sempre hi ha hagut la Mina. La meva relació com a alcalde amb ells i, en particular, amb el Marià Galí va ser sempre pròxima. Partíem tots d’un compromís amb la nostra ciutat i teníem un interès comú: ajudar a crear prosperitat i millorar el benestar. No van ser pocs els desencontres, però amb diàleg, si hi ha ganes, s’avança. I plegats vam aconseguir sempre garantir un bon servei a bon preu. O a un preu que no fes mal als més vulnerables. Perquè l’aigua és un bé escàs i un bé comú que s’ha de gestionar i prestar en les millors condicions. I per fer-ho calen inversions, cal moltes vegades valentia i cal molt d’esforç. I aquest esforç no sempre l’hauria pogut fer l’Ajuntament. La veritat és que, en aquells moments, altra feina teníem a l’Ajuntament que pensar a gestionar un servei d’aquestes característiques. No hauríem tingut ni el coneixement ni els mitjans. Crec que ni tan sols vam contemplar aquesta possibilitat. Mina feia una bona feina. I a nosaltres ens tocava vetllar perquè a més fos justa i equilibrada.
Quan avui contemplo el tracte d’enemic públic que s’està donant a la “nostra” empresa de subministrament d’aigua, no puc evitar mirar enrere i recordar la nostra història. I tinc clar que, sense la iniciativa d’aquells emprenedors que per poder-se dedicar al tèxtil a Terrassa van crear Mina el 1841, probablement Terrassa no seria per res el que ara és. No s’hauria desenvolupat la sana competència entre Sabadell i Terrassa que va acabar convertint aquestes dues ciutats en els centres tèxtils més importants d’Espanya. No és casualitat que el 1843, dos anys després de la creació de Mina, a Sabadell, els protoindustrials tèxtils van constituir una societat calcada a la de Mina.
Ens esquincem les vestidures ara quan veiem que l’Ajuntament del 1841 va cedir a perpetuïtat els drets d’aigua a canvi que Mina dotés d’aigua la ciutat. Però el cert és que els ajuntaments d’aquell moment no tenien mitjans per fer-ho d’una altra manera. El que a Barcelona va necessitar d’una societat belga o a Madrid d’una societat estatal, a Terrassa es va produir per la iniciativa d’emprenedors i persones compromeses amb la seva ciutat i de la mà del seu Ajuntament, que va fer sempre el paper de tutor. I és així com hem arribat al 2016 amb una empresa gestora de l’aigua de la ciutat que té 175 anys d’història. L’empresa més antiga del Registre Mercantil espanyol és terrassenca! I, sincerament, no seré jo qui treballi per fer desaparèixer aquest patrimoni.
He dit en nombroses ocasions que si, al llarg de tot el temps que vaig ser alcalde, haguéssim pogut afrontar el debat sobre la gestió de l’aigua tal com avui s’ha de fer perquè aquest any finalitza el contracte del 1941, tant de bo hagués tingut sobre la taula la proposta de constituir una empresa mixta. De fet, l’Ajuntament de Terrassa ja va formar part del consell d’administració de Mina. Era una manera de formar part de l’empresa, de controlar allò que l’administració pública ha de controlar i d’estar presents i participar en la presa de decisions de temes cabdals per a la ciutat de Terrassa. Fer una societat mixta entre l’Ajuntament i l’actual empresa gestora seria, per a mi, la solució natural a aquest moment de canvi. Però per arribar a això cal seure en una taula i parlar. I molt em temo que això no s’ha produït.
Si ja vam ser pioners fa 175 anys, per què no tornem a plantejar el futur com un repte per ser millors i estar més units?
He comentat també moltes vegades que la Terrassa que ens vam trobar el 1979 no era una ciutat, sinó vàries. Sempre dic, a qui em vulgui escoltar, que els primers quatre anys de democràcia ens els vam passar fent ponts, ponts físics, però també ponts de diàleg. I estic orgullós de dir que vam aconseguir la unitat d’un sentiment d’equitat al voltant de la ciutat. Junts hem aconseguit una Terrassa amb entitat, de tots i contra ningú. El PSC va ser sempre un partit social en la seva concepció i transversal en els seus suports, sempre trobant mecanismes per sumar i fer front plegats als que ens dividien.
M’agradaria que tornés a ser així.
Terrassa hauria estat molt pitjor si no hi hagués hagut la Mina, més petita o potser aquella ciutat dormitori que mai hem volgut ser, en comptes del que és avui, una ciutat plena d’història preparada per al futur. Una ciutat de què ens sentim orgullosos i en què volem viure. Tots junts, sense renunciar a ningú, i sense renunciar a la nostra història.
