Doncs seguim lliscant el dit per desbloquejar la pantalla d’aquest aparell que d’aquí poc li haurem de posar nom, perquè no podem viure sense ell. Per molt que consultem no sentim l’esperat "bling", que al principi ens molestava considerant-lo fins i tot com un soroll molest i ara ja l’hem incorporat al nostre llenguatge com un "hola, hi ha algú que s’està connectant amb tu!".
Quan ens quedem sense feina, l’activitat del nostre estimat amic canvia amb escreix. Quan obrim el correu electrònic només ens arriben mails de promocions de viatges, shopping, Facebook, les píndoles que amb 10 dies perds 7 kg…, i seguim fent el mateix moviment esperant que arribi no sabem què exactament. Perquè és el canal de connexió de tots els aspectes de la nostra vida: relacions amoroses, familiars, oci, clients, proveïdors, companys de treball… Ens podem descuidar qualsevol cosa quan sortim de casa, menys el mòbil. Aquesta dependència, l’he anomenat la Síndrome del No-To.
-"És dur", em deia un amic al qual va tancar l’empresa on havia treballat durant 15 anys, "que aquesta petita andròmina deixi de bategar tan acceleradament com abans, és com si cada vegada que el miro, encara que no soni, em recordi que no estic dins de la societat a nivell professional, és un sentiment de soledat molt estrany…". I la meva contesta va ser: -"T’has plantejat mai com vivies abans, quan no tenies la mà dreta/esquerra sempre ocupada portant aquesta andròmina?". I em va contestar: -"Ostres, doncs m’ha vingut la imatge de la meva dona i jo veient el Pellicer i comentant les notícies tranquil·lament els dos al sofà". Li vaig fer una altra pregunta: – "I quina és la realitat ara?". Es va quedar pensatiu i em va mirar amb tristesa. Al final em va dir: – "Doncs, quan no és un és l’altre que estem connectats al mòbil, no fem res dolent ehhh!", es va excusar. "Jo parlo amb els amics, jugo al Candy Crash, miro la premsa… I ella parla amb les mares del col·le, mira el Facebook …" Fins i tot em va arribar a confessar que no feia un pas sense el mòbil, i que mai havia passat tant temps al WC!, va acabar explicant-me rient, intentant desdramatitzar la presa de consciència de la situació.
Aquesta és la realitat de moltíssimes llars, tenim més contacte cibernètic que físic, i, segons les circumstàncies, pot ser molt perjudicial. Ja que, en el cas d’abans, la parella segueix fent el mateix que quan el meu amic tenia feina, però ara necessita quelcom que l’andròmina no li pot donar per omplir aquesta buidor. La realitat és que estem parlant de la dependència més gran i extensa que s’ha conegut mai. Som conscients de quin ús hem de fer-ne per així poder-ho traslladar i ensenyar als nostres fills?
Com volem que entenguin els nostres adolescents que s’ha de compartir el dinar o sopar amb converses participatives i no amb converses paral·leles amb xats, si som els primers a fer-ho? Vaig preguntar a diferents amics que són pares què feien per donar les directrius d’ús als seus fills vers el mòbil, i em van dir que els prohibien utilitzar-lo a determinades hores, com per exemple a l’hora de sopar… – "I quina és la reacció d’ells?" La majoria em van dir que els tenien de morros tota l’estona de prohibició, i és que ells ho reben com un càstig i no com un ús responsable. – "Què passaria si us poséssiu tots els pares de la classe d’acord en els horaris d’ús del mòbil?" Els vaig comentar. La seva resposta va ser un silenci, no s’ho havien plantejat mai.
Hem de pensar que, si traiem el canal de comunicació als nostres fills aleatòriament, els estem excloent de seguir converses que estant mantenint els seus amics. En canvi, si ells saben que durant determinades hores no hi haurà activitat en el WhatsApp canvia el sentiment d’exclusió per un de descans o parada.
Aquesta eina ens obre un món de possibilitats, però quantes ens en tanca? Convido a la reflexió de l’ús responsable d’aquest estimat amic nostre.
L’autora és consultora, coach i formadora
sonia@soniacaballero.es
