L’anomenaven "el preparao". Era com un madelman, una mena de "rei proveta", dissenyat per regnar. Li quedaven i li queden fenomenals els uniformes. Té bona planta, el xicot. Ha estudiat força i sap idiomes, cosa que no està gens malament: almenys pot anar pel món sense fer el ridícul. Es va casar amb una reina moderna i divorciada, amb caràcter i mala llet: punt a favor, la veritat. I té unes hereves que són un autèntic problema constitucional: un altre punt a favor, siguem justos. Però a més a més… Què? Res. Parla "amb llengua de fusta". No se l’entén ni se’l pot entendre. Envia indirectes des de l’ONU als partits polítics espanyols i ningú no es dóna per al·ludit. Normal. Fa discursos que no volen dir res, el buit més absolut. Normal: és el seu paper, no ser ningú, no ficar-se en política, però portar molt dignament la corona. Ah, sí, i aquelles coses que queden sota el concepte "moderar el funcionament dels poders de l’Estat". Pot fer trucades, enviar missatges críptics i posar cara de pòquer. Però poca cosa més. Ni regna ni governa ni pinta res de res. Tot plegat, una pantomima constitucional, com estem veient en aquesta llarga crisi de govern que acabarà precipitant la decadència d’Espanya i la mutació de la seva política. El sistema el necessita, perquè va néixer amb una corona, sota l’ombra de Franco. El sistema el necessita perquè encara viu del patriotisme amb l’empremta de Franco, d’un nacionalisme que no vol saber que és un nacionalisme, que ha enverinat les esquerres (recordem allò de l’autodeterminació o el federalisme, de veritat?) i que és incapaç de repensar les Espanyes. I així anem. Amb un rei tan buit, amb un republicanisme inexistent (ara no toca, demà tampoc, ja veurem més endavant). Això sí, fent discursos la mar de bonics a l’ONU i fantàstiques sessions de fotos familiars i de tant en tant escapades al cinema o a un restaurant de moda. Una caricatura d’un país que ja no dóna per a més però que està segrestat per unes elits abusives que necessiten un rei perquè el poble no pensi seriosament a fer alguns canvis. Ni tan sols revolucions. L’autèntic perill és que la gent pensi a fer alguns petits canvis… En fas un, un de sol, i cau tot el castell de cartes.
