El negoci més important dels nostres temps presents i futurs és internet. Cada vegada més l’ésser humà viu en un món virtual, on el món real queda esborrat o és una pura nostàlgia, un exemple el tenim en els adolescents que es passen una mitjana de quatre hores mirant la pantalla del seu mòbil. Una persona davant d’una pantalla. No hi ha relació amb una altra persona real, tot és virtual. Totes les empreses que vulguin sobreviure hauran de posicionar-se a la xarxa.
Es pot donar curs als nostres instints en la impunitat de la imaginació i la solitud del món virtual? Qui som quan actuem sense conseqüències? El món real està a l’altura de les expectatives de les noves generacions? La societat ha de controlar una cosa que no existeix de forma tangible? Han de ser controlades les fantasies de tota mena de l’ésser hu-mà? Quins són els límits ètics i morals de la xarxa?
Els nostres actes virtuals tenen conseqüències? Quins són els límits de la llibertat virtual? És possible viure sempre a la xarxa? Als videojocs l’objectiu és matar, disparar o aixafar i no tenen conseqüències en la vida real i són una pura especulació mental i, encara que en realitat no mori ningú, s’hauria d’aturar l’assassí virtual? Aquest és el punt de partida de l’obra “L’inframón”, de Jennifer Haley, una jove dramaturga nord-americana, estrenada al 2012. La seva versió catalana, a càrrec de Neus Bonilla, amb una posada en escena de Juan Carlos Martel, es va estrenar al Festival Grec i ara obre la programació del Lliure de Gràcia. El text ens obliga a reflexionar sobre el nostre comportament davant de l’ordinador, sota el format d’un thriller. L’obra no ens sembla ciència-ficció perquè s’apropa a la projecció que tenim del nostre futur a internet, on tot estarà a la xarxa, des de l’educació fins als negocis. La detectiu Morris (Mar Ulldemolins) interroga Sims (Andreu Benito), creador d’un món virtual supersofisticat on es recrea una mansió victoriana amb nenes virtuals, amb la identitat d’altres clients que canvien d’aspecte; aquest és un dels punts forts d’aquesta obra, els girs que la trama té a mida que avança en un joc d’identitats -Woodnut (Joan Carreras), Doyle (Víctor Pi) i Iris (interpretada en alternança per Gal·la Marquès i Carla Schilt)-; en realitat, ningú és qui és. L’espectador ha de descobrir les identitats.
El títol de la peça en català, “L’inframón”, fa referència a un país sota la terra on les ànimes de les persones que moren van, es tracta del regne dels morts d’anada i tornada, no es tracta d’una mort real, sinó virtual, en la qual segueixen actuant els cinc sentits com a motor dels desitjos de l’individu sense límits.
El punt fort d’aquesta obra està en la interpretació dels actors, des de les dues nenes fins als adults; la creació escenogràfica dels dos móns, el de la comissària grisa i previsible i la del món virtual victorià i les espectaculars transicions entre un món i l’altre. L’obra és una font de preguntes que desperta en els espectadors qüestions sobre els límits d’internet. L’obra que es presenta com a ciència-ficció ens espanta perquè la realitat que presenta del món virtual ja no la veiem tan llunyana i se’ns fa molt versemblant. La conseqüència de la reflexió és que no tot val a la xarxa i els nostres polítics haurien de legislar sobre les noves realitats virtuals.
“L’inframón” obre la programació del Teatre Lliure de Gràcia
