El sant pare Francesc ens deia a la seva Carta per a l’Any de la Misericòrdia que els fidels "estan cridats a realitzar una breu peregrinació a la Porta Santa, oberta a cada catedral o en les esglésies establertes pel bisbe diocesà i a les quatre basíliques papals de Roma, com a signe del desig profund d’autèntica conversió". A totes les diòcesis del món hi ha portes de la misericòrdia a què es pot peregrinar. Fins i tot en els centres penitenciaris es pot rebre la indulgència a les capelles i cada vegada que es travessi la porta de la cel·la, adreçant el pensament i la pregària a Déu Pare.
El principal lloc de peregrinació durant aquest Jubileu és, lògicament, Roma. Per això ens hem trobat a Roma 165 pelegrins del nostre bisbat egarenc. A mitjan segle XIII, llegim a les "Partides", d’Alfons X el Savi, que: "romeu" és aquell que "va a Roma" on reposen els cossos de sant Pere i sant Pau, i que "pelegrí tant vol dir el que va a visitar el sepulcre a Hierusalem o el qui va en pelegrinatge a Santiago o a d’altres llocs de la terra".
La vida és un pelegrinatge; l’ésser humà és un pelegrí que cerca coneixements i experiències, que busca el sentit de la seva existència, que cerca la veritat, que cerca Déu. La vida és un camí que no es pot recórrer de manera solitària, individualista, sinó que ha de ser un camí compartit, en família, en comunitat, en Església. Així es va avançant tant per superar les dificultats i els problemes com per fruir de les coses agradables que es van descobrint. En la nostra peregrinació a Roma, com en la nostra peregrinació a la casa del Pare, és imprescindible no oblidar algunes indicacions.
La primera és distingir amb claredat l’objectiu de la peregrinació i la seva meta. Com a és-sers humans som vianants, éssers en camí cap a l’eternitat, i caminem per la fe. La meta final és Déu. Per això durant el camí no s’ha de perdre el ritme embadalits amb els encants o bloquejant-nos davant dels perills. Els atractius i les dificultats, lluny de ser una rèmora, han de ser un estímul per arribar a la meta: Déu. I no s’hi pot arribar de qualsevol manera; la peregrinació és un procés de conversió, de purificació, perquè Déu és sant i ens crida a la santedat.
Necessitem també un bon sistema de posicionament global (GPS). Es tracta d’un sistema que permet determinar a tota la terra la posició d’un objecte, una persona o un vehicle, amb una gran precisió. Un bon GPS material i un bon GPS per al cor. La Paraula de Déu, l’oració, el buscar la voluntat de Déu i el servei al germà seran la guia per no apartar-nos del camí, per avançar a la presència del Senyor, per superar les dificultats, per apuntar a allò essencial sense perdre’ns en petiteses.
La peregrinació no funciona anàrquicament, sinó en comunió i corresponsabilitat. L’Esperit Sant és el principi d’unitat i de diversitat que dóna alè al caminar, que uneix els pelegrins amb Crist i els uneix entre ells. La vivència de la unitat no limita la vida i el dinamisme de la peregrinació perquè valora els carismes i dons de tots, perquè l’Esperit que els dinamitza és el mateix. Formem una peregrinació, una família, una Església en què cadascú té una missió, que amb la gràcia de Déu ha de dur a terme al servei de tots. Una abraçada des de Roma a tots els diocesans.
L’autor és el bisbe de Terrassa
