O sigui, MPP, en sigles, que tenen la virtut de recordar al servei de quin partit està la "brigadilla" de Policia Política del ministre ultracatòlic Fernández Díaz. Serà veritat que aquest brillant servidor de les clavegueres de l’Estat va pagar un milió i mig d’euros per buscar a Suïssa informacions sobre en Trias? No ho aclarirem mai, però encaixa perfectament amb la tronada estratègia de combatre l’independentisme català amb camions d’escombraries per terra, mar i aire. La mentida, l’ús indecent dels instruments de l’Estat, els dossiers filtrats oportunament, els mitjans de comunicació que s’apunten al joc amb entusiasme… Tot s’hi val. Tot sigui per la pàtria i per la pasta. Però quines reaccions provoquen les aventures de la Policia Política de Rajoy&Fernández? Primer, les interessades, les que busquen camuflar l’immens abocador català sota una bandera ben grossa i ben xopa d’ambientador patriòtic. I, després, les inexistents: amb poquíssimes excepcions, la política espanyola no diu ni mu. Silenci. Un silenci molt espès. I als mitjans de comunicació, majoritàriament ben ensinistrats, el mateix: silenci. S’intueix, al fons, que entenen que hi ha "raons d’Estat" que justifiquen aquestes coses. Coses lletges, sí, però necessàries per combatre els enemics de la sagrada unitat d’Espanya. De manera que es fa el silenci i es passa a un altre tema, com si això no fos un escàndol, a més d’un símptoma d’estupidesa. Però, clar, en un país en plena descomposició política, on el govern en funcions es creu que no ha de retre comptes a ningú, qui s’hauria d’escandalitzar perquè aquest govern hagi creat una Policia Política? És la cosa més normal del món, clar que sí. Segur, segur, sense cap mena de dubte, que la Constitució ho permet…
