En contra del que alguns militants de les dicotomies pensen, el món no és blanc i negre. Dirigir una institució, gestionar una organització o liderar una empresa és un exercici de gestió de paradoxes. A diferència dels problemes, les paradoxes sovint impliquen una cosa i la seva contrària. Per tant, són més complexes que un dilema, és a dir, escollir entre dues opcions i les pèrdues i guanys consegüents a cada opció.
El que caracteritza el nostre temps és la gestió de la complexitat i presenta unes característiques diferents a la gestió de la complicació. Les situacions complicades presenten problemes. Les situacions complexes presenten paradoxes. La gestió dels problemes, per complicada que sigui, és susceptible de ser repetida quan s’encerta en el patró de solució. La solució de les paradoxes, molt sovint, no admet un sol patró de solució, sinó lògiques de solució més efímeres i canviants.
Posem-hi alguns exemples. Avui gestionar una empresa és complex perquè no implica només explotar un negoci ( cosa que sempre havia estat complicada). Avui les empreses han de fer front a la necessitat d’explotar el negoci i explorar, al mateix temps, nous negocis a través de la innovació. La complexitat rau en el fet que les empreses estan organitzades per explotar negocis i molt menys per explorar-ne de nous. La innovació és tan difícil perquè suposa no només crear alguna cosa nova, sinó abandonar-ne alguna de vella i fer-ho en un entorn d’incertesa.
Un segon exemple. Normalment, les empreses per millorar la seva lògica d’explotació de negoci han procurat desplegar sistemes de qualitat, que els assegurin tant la satisfacció del client com unes pautes de producció segures i eficients. La qualitat requereix temps per estructurar-la i comprovar-la. Però avui els negocis si alguna cosa necessiten és agilitat, fins al punt que es considera que ser àgil és tan o més important que tenir molta dimensió. En un entorn que canvia acceleradament, la velocitat en l’adaptació a noves circumstàncies de context és fonamental. Qualitat i agilitat no són una paradoxa però no lliguen fàcilment.
Ni la política ni la gestió pública escapen de les paradoxes, ans al contrari, cada dia responen a entorns de major complexitat. Continuem amb exemples. Es requereix fer polítiques socials per ajudar les famílies en situació de precarietat i a la vegada es necessita ajudar les empreses a impulsar projectes competitius que permetin crear ocupació. I sempre cal fer-ho amb recursos limitats. Els populistes i els sectaris només saben llegir una part d’aquestes opcions i tendeixen a abolir la complexitat per decret. Però la complexitat no desapareix i, en canvi, el que emergeix és la incapacitat dels polítics i dels gestors públics. Incapaços d’enfrontar la complexitat, la volen reduir als seus paràmetres de comprensió o ajustar a les seves cotilles ideològiques, però la complexitat no es dissol, sinó que tendeix a créixer.
Una paradoxa pròpia dels nostres temps, que requerirà de molta gestió de la complexitat, és la derivada de l’emergència de l’economia col·laborativa. Per un cantó, els Uber, Airbnb i companyia fan propostes de valor que són molt interessants per als seus usuaris, per això triomfen ràpidament. Però, per altra banda, conculquen normes de sectors molt intervinguts i corporativitzats, com els taxistes, i aquests es defensen des del conflicte. Igualment passa amb Airbnb, que ha creat una solució que és molt atractiva per viatjar però que crea molt problemes en comunitats de veïns on tothom ha d’anar a treballar l’endemà.
Estem a l’era de la complexitat. Les tecnologies 4.0 i fenòmens com l’economia col·laborativa no paren d’incrementar aquesta complexitat. I davant d’això es requereix gent amb molta capacitat per equilibrar, per crear receptes noves i no refugiar-se en receptes velles com l’anar a peu. Gent que pensi i no gent sense criteri davant de modes o tecnologies. Gent que no caigui en dicotomies que només expressen la seva mediocritat com encallar-se encara en debats sobre gestió pública o privada enlloc de situar les coses en termes de gestió eficient, de qualitat i amb alta capacitat d’adaptar-se a canvis rotunds. El gran perill dels temps complexos són les solucions simplistes i populistes en què els extrems de dreta i esquerra es complementen.
La complexitat implica síntesis estratègiques que enfrontin les paradoxes i no les tractin com a problemes. I després queda encara el més difícil, operativitzar aquestes síntesis enmig de grans canvis i saber-les explicar. Terrassa, sense anar més lluny, necessita amb urgència una política local que entengui què vol dir complexitat.
