Fa temps que el tema escalfa motors. De fet, el Parlament català ja va crear una comissió ad hoc a primers d’abril de 2014. Tots els grups polítics -rara avis!- van donar suport a la iniciativa. La decisió del Parlament respon a una proposta del grup Ara és l’Hora – Iniciativa per la Reforma Horària. Un dels seus principals promotors és en Fabià Mohedano, diputat del PSC. Diguem-ne que l’objectiu bàsic rau a apropar els horaris catalans al model europeu. Amb molta més homogeneïtat i/o racionalitat. Verbi gratia a l’hora de plegar. On parlaríem dels volts de les cinc de la tarda. O no?
Ací, a nivell local, ha estat notícia en protagonitzar l’acte institucional de la Diada a Terrassa. En Salvador Cardús ha tingut cura d’explicar-nos-en l’entrellat. Amb la seva pedagogia habitual, fet que cal agrair. El mateix títol de la conferència -"Uns nous horaris per a un nou país. Horaris, benestar i llibertat"- era del tot indicatiu. Molt bé!
Què es pretén? Ni més ni menys que impulsar un canvi substancial en la manera de gestionar el temps al Principat. La qual cosa, certament, no em sembla gens malament. Sovint, la nostra classe política viu en un altre món. Alhora, utilitza mots rimbombants que tal vegada ni ells mateixos entenen. Com el de la conciliació: se suposa que deu ésser un intent d’ajustar/compaginar tasques escolars amb feina laboral dels pares.
El més calent, probablement, encara és a l’aigüera. Si més no des de la perspectiva que ens van avançar que veuríem millores a partir del cap d’any de 2016… I fou que no.
Intentant fer un pas endavant, no accepto, però, alarmismes interessats i confusos. Dic això després de sentir filípiques d’en Mohedano que entenc desajustades: perjurar que la clau del fracàs escolar es troba en els horaris actuals ho trobo no gens analític.
Per què no contemplem els constants canvis de lleis en el panorama docent? Què ho fa que no sigui vigent un pacte nacional d’educació? Encara hi ha pares que advoquen per oposar-se als deures escolars (a casa) i carreguen el sarró de la mainada amb una atapeïda mostra d’activitats extraescolars: idiomes, gimnàstica, informàtica, natació, treballs manuals, ballet o judo, música… "and so on" (que dirien els anglesos).
Fins i tot he estat temptat de situar els programes de TV en aquest seguici que acabo d’esmentar. La caixa tonta ens ocupa moltes més hores de les necessàries. És evident que distorsiona -de quina manera!- la concentració mental de petits i grans. Sic! Hi ha un autèntic esclavatge -per no qualificar-ho d’altra forma- amb certes cadenes televisives que basen el seu share en productes/continguts de total escombraria. En aquest punt, s’emporta la palma -quins pebrots!- una nacional que presumeix dels millors ràtios en horari de prime time. Fem-nos-ho mirar!
Cal capgirar mentalitats obtuses. Molts dinen a les tres i sopen a les nou… Quan, a la resta del món, prima l’horari solar. Això forma part d’una herència franquista. Ací hauríem d’afegir el nyap inconcebible de tres mesos de vacances escolars.
Se’ns gira feina. Amb urgència. A tothom: mainada, adults, polítics, comunicòlegs i empresaris/accionistes dels mass media. Tot no s’ho val! No essent així, suggereixo una vaga activa com a telespectadors: l’apagada.
