Algun dia, en el futur, els llibres d’història posaran un nom a aquest temps de parèntesi, tensió i deixadesa en què ha caigut Espanya. Un any, gairebé, no està gens malament: és un claríssim signe d’irresponsabilitat política i de manca absoluta de patriotisme i de sentit d’Estat per part de tots aquells que se n’omplen la boca. Simplement, passen de tot i de tots, i això val per a la nova política i per a la vella. Entre altres raons, un dels seus problemes de fons és Catalunya, i el País Basc també, en menor mesura: a la pràctica, estan totalment fora del joc de la política espanyola. Una de les raons del bloqueig és aquesta, que en realitat Espanya ja funciona sense aquests dos territoris desenganxats i problemàtics, amb els quals no saben què fer ni tenen ganes de fer res. L’altra és, senzillament, que en el fons ni els vells ni els nous no tenen projecte de país ni d’Estat ni res. Tenen una sorda batalla d’egos, de maquinàries que lluiten per imposar-se, d’interessos que intenten ocupar posicions i preservar privilegis o guanyar terreny, però no tenen projecte per a Espanya. No és una mancança anecdòtica, en absolut. Ni volen arribar a alguns acords de mínims, ni desbloquejar la situació, ni replantejar el sistema ni res de res: volen seguir així indefinidament, perquè no els està anant gens malament i ja s’hi han acostumat. Encara és aviat per saber els efectes que tindrà aquest parèntesi en la història espanyola, però no hi ha cap indici seriós de regeneració ni de canvi, mentre que per tot arreu van eixamplant-se les esquerdes. Per aquí poden perdre Catalunya i el País Basc el dia menys esperat i per aquí estan malbaratant tot el que va ser i podia ser aquest (aviat "aquell") país i el que ja no serà en dècades. Perquè simplement no volen, perquè ja els va bé. A patriotes no els guanya ningú, ja es va veient.
