Japó és un país ple de contrastos. Per una banda és extremadament modern: Tòquio està ple de japonesos que usen tota mena d’aparells tecnològics d’última generació, amb trens-bala, hotels que són tan sols un llit en una càpsula i on es respira modernitat en l’ambient. Mentre que, per un altre costat, les ciutats ancestrals són una part fonamental de la cultura, i els costums i la tradició segueixen completament arrelats. A Kyoto, per exemple, es poden veure les dones i els homes vestits amb quimonos en el seu dia a dia i la religió, mil·lenària, segueix sent una part essencial de les seves vides.
Un altre gran contrast sorgeix en veure que la societat segueix sent molt masclista i les dones han emprès des de fa uns anys una lluita per poder aconseguir la igualtat. El mateix passa amb les aparences, a les quals es dóna molta importància. És per això que els japonesos sempre mantindran les distàncies i seran poc expressius, tranquils i silenciosos. A més, també es caracteritzen per ser persones molt disciplinades, educades i disposades a ajudar. Però, seguint amb els contrastos, sempre respectaran l’espai de cadascú.
Sembla que la climatologia s’hagi adaptat a aquest tarannà. D’aquesta manera, les estacions també es mostren completament diferents entre si. Una primavera florida i rosa contrasta amb un estiu extremadament calorós i humit. I l’hivern és fred i tenyeix de blanc carrers, prats i boscos.
Per tot plegat, quan un occidental trepitja per primera vegada territori nipó, experimenta un xoc cultural que no oblidarà.
