Es van acabant les vacances i el país continua encallat, tancat en un cercle pervers. La recerca d’un govern dóna l’autèntica talla de la política espanyola, capaç de tenir en "stand by" tot un Estat sense cap mena de problema ni massa escrúpols morals. Si calen unes terceres eleccions, el mateix dia de Nadal, són perfectament capaços de provocar-les i de quedar-se tan tranquils mentre es donen les culpes els uns als altres. Sí, al final Rajoy i Rivera tenen una mena d’acord que no és gran cosa i que podien haver firmat perfectament a principis d’aquest any. Però no. Havien de jugar la seva gran partida de pòquer, deixar passar els mesos, convocar unes segones eleccions i continuar amb el joc de perdre el temps. I aquí estan, amb un pacte de "copiar i enganxar" que possiblement tampoc no porti enlloc… Des de la perspectiva que dóna l’estiu, tot plegat aporta almenys una reflexió positiva: el país és capaç d’aguantar i funcionar raonablement, tot i aquest desastre de política. No és poca cosa ni poc consol. Però també hi ha un parell de conclusions menys esperançadores. La primera, que podrien canviar les lleis i deixar governar a qui tingui una majoria justeta (cent setanta diputats no és una xifra baixa) i donar joc a la política parlamentària, a la democràcia de cada dia. No els interessa, és evident, trobar una solució a aquest embús: encara somien amb les èpoques passades de les majories absolutes i del bipartidisme. De canviar la llei, ni tan sols en parlen… La segona conclusió és un punt més trista: els ciutadans passen, es resignen, deixen fer. Tampoc no donem la talla, la veritat. Aquesta immensa presa de pèl no seria possible amb una ciutadania més exigent, més crítica, més responsable. Però, en el fons, al sistema polític, tampoc no li ha interessat mai massa tenir una ciutadania més dura i participativa. Ja va bé així. I així hem passat gairebé un any i sembla que no hagi passat res. Tanmateix, aquesta sensació només és una ficció.
