Ha estat la proposta més fresca de tot el Festival Grec 2016, una aposta de la companyia de dansa Vero Cendoya, l’espectacle “La partida”, un format de teatre de carrer de ballar el futbol. Una forma seductora i enlluernadora a la plaça de Margarida Xirgu d’unir dues disciplines del moviment.
L’espectacle deixa obertes a l’aire preguntes del tipus: per què el futbol és un espectacle de masses seguit a tot el món? És el triomf o el fracàs el que ens mou? En les banderes i les nacions és el futbol la guerra simbòlica? “La partida” és un espectacle en què es mouen ideologia, art, música i esport. No sé què és més al·lucinant, si el mateix futbol o la manera en què Vero Cendoya comprèn l’ esport del moviment.
L’espectacle es va estrenar l’any passat a la Fira de Tàrrega, es tracta d’una peça per executar-se a l’exterior, a l’aire lliure, en qualsevol plaça simulant un camp de futbol -el model és aplicable a qualsevol esport de grup. L’espectacle pren com a punt de partida una comèdia, “L’àrbitre”, dirigida per Paolo Zucca i estrenada l’any 2013. A “La partida” dialoguen cinc ballarines, cinc virtuosos de la pilota, un àrbitre, un grup de músics, seguidors de tots dos equips i l’espectador que forma part del partit com a públic.
La creadora d’aquest meravellós espectacle és la ballarina, coreògrafa i pintora Vero Cendoya (Barcelona, 1976), qui ja havia treballat amb móns oposats a “Antagònics”, el duo de Vero amb Rubén Cardoso posava de manifest la rivalitat en doctrines i opinions entre una ballarina i un transformista separats per 25 anys d’experiència sobre els escenaris. Un altre dels valors afegits de “La partida” és la música en directe com succeïa a “Bathroom symphony”, en aquesta ocasió la direcció musical és d’Adele Madau. “La partida” mostra amb humor el plaer de jugar per jugar fora de la indústria en què s’ha convertit el món del futbol -aquí trobem el joc pel moviment. Els espectadors convertits en fanàtics de la dansa i del futbol fan que juguin i ballin al ritme de les regles del futbol celebrant la victòria i plorant la derrota i enmig de tota aquesta batalla l’àrbitre dansa. El misteri, gairebé religiós, que es deslliga amb el gol en aquest espectacle s’essencialitza en els cossos de les ballarines amb la seva mil·limètrica coreografia dissenyada per Vero Cendoya amb la plasticitat d’una pintura, no en va a més de ballarina Vero Cendoya és una pintora extraordinària, en ocasions transmet emoció, altres vegades, humor, i gairebé sempre, una mica d’ironia que ens fa reflexionar mentre els jugadors i ballarines juguen el partit.
Aquest espectacle de carrer compta amb text d’Eduardo Galeano que sona per la megafonia del camp en la veu de Blanca Portillo, barrejant música en llauna i música en directe a manera de reflexió sobre el paper del futbol en les societats contemporànies.
El futbol moltes vegades encarna la democràcia, el destí d’un poble, el símbol de l’única religió que no té ateus com va dir Galeano parlant d’aquest esport on uns jugadors donen puntades a una pilota.
El futbol moltes vegades encarna la democràcia
L’espectacle pren com a punt de partida una comèdia, “L’àrbitre”, dirigida per Paolo Zucca i estrenada l’any 2013
