Mentre el Constitucional mou fitxa però no acaba de posar el peu al coll, com si fos un delicat i calculat moviment de ballet, anem veient creus grogues que anuncien la mort del sistema sanitari català. Són escenaris diferents, sense relació directa, però configuren la nostra realitat: l’Estat no utilitza tota la seva artilleria, però avisa seriosament, i aquí passem de la suposada revolta dels somriures a una mena de “happenning” macabre que en teoria ha de recordar-nos que€ Què, exactament? Que les retallades maten, a Terrassa, a Almeria o a Lugo? O només maten catalans? No sé, caldria preguntar-s’ho€ I, a més, només són culpa d’aquest Estat maligne, decidit a fer la punyeta a Catalunya a través de personatges com De Alfonso, triat pel Parlament? O són també culpa dels que han governat el país consentint un estat general de corrupció i que fa goig de veure i que no és culpa de Madrid? No és qüestió de matisos: qui pot suggerir que Espanya mata hauria d’acceptar que el pujolisme (el d’abans i el d’ara, ben dissimulat) també ho fa i no només roba. Contraposar les creus grogues a la incapacitat de la política espanyola pot generar imatges molt atractives, sens dubte, però no porta enlloc. L’actual Estat espanyol ha estat corrosiu amb els drets i el benestar de les persones a tot arreu d’Espanya, no es tracta en absolut d’una campanya anticatalana. La qual cosa no treu que l’Estat hagi estat estúpid, profundament estúpid, en el seu tracte envers Catalunya. Hi ha trens i milers de coses que no funcionen, que són greuges greus, i que són culpa de l’Estat, com n’hi ha unes quantes que són culpa directa de la Generalitat, però no cementiris ni camps de creus com els de Normandia. Aquest és justament el camí que no porta enlloc, que no construeix ni una Catalunya ni una Espanya ni una Europa millors. Això no va de cementiris, ni de tancs, ni de tribunals desacreditats, ni de manipulacions grolleres. En tindríem prou si anés de política, que és com es poden encarrilar les coses. Fins i tot els divorcis, arribat el cas…
