Mai no hauria pensat que podria acabar el Camí de sant Jaume. Per això, vull proclamar que em sento embolcallat per un gran goig. M’és difícil d’expressar -en pocs mots- el meu sentiment. També em sento, alhora, obligat a transmetre’ls al meu entorn més immediat. Aquest, justament -i no cap altre-, ve a ser el fil conductor d’aquest article. Tant de bo que encengui alguna petita guspira entre els qui m’arribin a llegir!.. Bo i tenint en compte que tanco l’article a Santiago.
La ferma amistat amb un antic company de feina ho ha fet possible. A nivell personal, arran d’una prometença, tots dos vàrem decidir -quan l’empresa ens va prejubilar- que ell m’acompanyaria en plantejar aquest repte. I convé remarcar que estem molt contents d’haver assolit l’objectiu… Mentre arrelàvem molt més el nostre lligam de germanor. A ell, òbviament, el meu més sentit agraïment! Se’m fa impossible del tot descriure l’emoció personal i el plor que m’han envaït quan m’han lliurat la credencial compostel·lana.
L’experiència personal ha esdevingut inesborrable. Per molts i variats motius. Que no tenen a veure, purament, només amb la vessant religiosa. Potser arribaria a dir, fins i tot, que aquest punt seria el menys important de tots. Amb el màxim respecte. En el benentès que em considero i declaro creient. Vull que això quedi clar, per avançat.
L’esforç, la sociabilitat, el saber compartir i ajudar, el retrobament personal, la pregària, conèixer gent de les més variades races/creences, l’aventura i un munt d’altres valors configuren el sarró de la meva motxilla. Alhora, també he pogut copsar l’esperit del pelegrinatge. Al cap i a la fi, tota la nostra vida no és cap altra cosa que això: un passar in hac lacrimarum valle. Fer coses és tenir llibertat. Però fer allò que t’agrada és gaudir de la felicitat completa. En aquesta conjuntura, em-marco l’àmbit d’aquesta bonica vivència. Mai no l’oblidaré… Fins al punt que no descarto que em plantegi refer-la (potser per l’anomenat Camí del Nord o trepitjant la Ruta de la Plata). És massa! Hi ha hagut moments de fred. O de calor màxima. Pluja contrastada amb la catifa erma i desèrtica d’alguns camps de Castella. He sentit set, suor i esgotament… Cal tenir en compte que aquest camí segueix la ruta del sol (de Llevant a Ponent). El cos -que sempre és savi- ho ha sabut gestionar en temps i forma. Continent amb contingut. Tot plegat en plena harmonia. Com si fos un termòmetre. Per això en vull donar gràcies.
Aquesta ruta és tan antiga que els historiadors la situen molt abans del Crist. A l’època prehistòrica, ja hi havia gent molt sàvia. La petjada cristiana va prendre el relleu de l’original camí de l’oca (animal que representa l’ànima humana). D’ací ve el símbol de la petxina. Justament el mot “jars” significa i/o representa el mascle de l’oca. Jacques, Jack, Yago, Jacob o Jakin són el mateix nom en altres llengües. En aquesta etimologia rau el nom de Camí de sant Jaume.
Fa poc més de trenta anys que la Unesco atorgà el títol de primer itinerari cultural europeu a aquesta ruta. I -a la ciutat de Santiago de Compostel·la-, el reconeixement de ciutat Patrimoni de la Humanitat. D’aleshores ençà, una gran allau de pelegrins hem retornat a descobrir-lo. En la foscor dels temps, tanmateix, ja existia -fa uns quants segles- un corriol que resseguia la Via Làctea: el mític Camí dels Estels. Poca broma!
Bon camí, pelegrí!
