M’ agraden molt les fotos que el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica ha posat al carrer de la Indústria i a la "Baixada de les vaques". Són espectaculars. Ho trobo una iniciativa encertada, no només perquè trenca els murs del museu i el fa més transparent, sinó per la pedagogia que representen. És veritat que no estan en alguns dels carrers més concorreguts de la ciutat, però en canvi és cert que estan en una de les àrees amb més sabor tèxtil de la ciutat. He escrit moltes vegades que aquell perímetre entre Rambla-Rasa-carrer del Pantà-carrer de Cervantes són el nostre petit Soho particular, un espai on la petjada industrial és més evident i més ben encaixada en la renovada trama urbana. És una zona que cal preservar.
Les fotos són pedagogia per a una ciutat on la majoria de gent que hi viu ja no té una experiència tèxtil personal, com passava fins als anys noranta. Per a molts adolescents i molts joves, el tèxtil referit a Terrassa no els diu res. Potser el recorden d’alguna lliçó de l’escola i de les xemeneies que veuen com a testimonis del passat. Potser, a alguns, els ha picat la curiositat antropològica de la Fira Modernista, que s’ha convertit en una altra ocasió perquè els gregaris es disfressin d’obrers tèxtils o d’amos de fàbrica.
Després hi ha la gent que, sense necessàriament haver treballat en el tèxtil, en té un record directe dels seus pares i els seus avis. Recorden les pautes de treball dels seus familiars i encara poden reproduir coses d’aquella Terrassa tèxtil, com el soroll dels telers i les sirenes de les fàbriques. I, finalment, hi ha els que en tenen l’experiència directa, els que ho van viure, els que saben el que era fitxar a la fàbrica, els que recorden encara l’olor dels filots o del tint i sabien de memòria les cadències de la llançadora.
Terrassa ha preservat la memòria tèxtil i això és remarcable. Tot és millorable, però els resultats són bons i cal saber mantenir aquest trajectòria a mesura que la memòria directa del tèxtil es va perdent. Més difícil serà mantenir la cultura immaterial del tèxtil, les expressions de la parla o les formes del lleure. Reforçar aquests records amb imatges com les del museu em sembla apropiat i és valorable la possibilitat d’ampliar la iniciativa.
Tanmateix, aquestes apostes com les de les fotografies de gran dimensió tenen una alta exposició a l’incivisme. I això serà un repte col·lectiu, una mena de mirall de la nostra autoestima. Sense exagerar, però serà una prova de maduresa cívica notable. Per això haver assumit el risc encara em sembla millor.
Però el veritablement important de les fotografies és que hi són perquè hi ha el museu. El mNACTEC va començar sent un gran continent amb molts problemes de contingut. S’ha fet a pedaços, a base de la insistència de l’Eusebi Casanelles i els que l’han succeït. Mai ha tingut un gran pressupost per al seu contingut, però el seu contingut actual és digne. Podria ser molt millor. És però un bon relat visual de la industrialització a Catalunya i ha estat el capdavanter dels sistemes de museus de la ciència i de la tècnica del país. Terrassa, a més, continua essent una peça important en la XATIC, la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.
Tot el que es faci per permeabilitzar el museu a la ciutat és positiu. La ciutat s’ha de fer molt més seu el museu del que se l’ha fet. L’obertura d’un espai de restauració a les antigues oficines em sembla també adequada. Els murs del museu són molt alts i cal donar major entrada al seu barri interior.
Terrassa necessita donar-nos motius per sentir-nos orgullosos de pertànyer a la seva comunitat. Hi ha una desafecció creixent de gent que és bo que continuï enamorada de Terrassa. I aquests detalls de vegades desperten més sentiment local que d’altres molt més pretensiosos. Venim d’on venim. Per a molts, les nostres històries familiars són les del tèxtil i tenim la petjada de la llana a les venes.
El meu pare, a part de fer de teòric tèxtil en una fàbrica, tenia un petit ordidor que portava amb la meva mare. Jo hi ajudava i mig enredava de petit omplint els cistells de fusades i mirant com el meu pare, tot sol, descarregava uns aplegadors plens i enormement pesants. El meu avi havia estat filador a Alcoi, Liverpool, Lió i Terrassa. L’altre avi havia estat comptable i una de les àvies havia repassat peces al quarto de reixa de casa seva. I aquesta és una història comuna a Terrassa, no n’és una excepció. Em conforta pensar que, a tots ells, els haurien agradat aquestes fotos, que haurien estat motiu de conversa i que en el fons dels seus ulls hauria brillat aquell món de fil que era el seu món i el de tota una ciutat.
