Alguna cosa s’està trencant a Terrassa que no s’hauria de trencar. La política local ha abandonat la centralitat i la tradició pactista que havia tingut en temps de Royes i de Navarro i que no li havia anat malament com a ciutat. Són els anys en què Terrassa es transformà intensament. Cal recordar que no eren sempre governs de majoria absoluta i que, amb l’excepció d’alguns anys, que no crec que fossin els millors, es tractava de governs de coalició. Ara és diferent, tot és més cantellut. Potser el que passa és per un estricte joc de l’aritmètica electoral i no cal fer més teories. Potser sí. Però em temo que és més per un empatx d’ideologia i per la convicció d’alguns que és preferible que una part de la ciutat derroti l’altra. Que aquesta posició és legítima és indubtable. Altra cosa és que sigui desitjable. La política local ha tombat cap a una estridència per al meu gust excessiva. Enyoro un cert fil de compromís que vagi més enllà de les sigles. Enyoro una certa doble militància en clau de ciutat.
Les ciutats són alguna cosa més que els seus ajuntaments, fins i tot són més que el seu propi teixit associatiu. Estan definides per ciutadans que presenten diferents nivells de sentit de pertinença envers la ciutat però que compten tots igual. I, en aquest calidoscopi complex, la funció de governar pot optar per imposar o pot optar per incloure, però difícilment per ambdues a la vegada. En general, els que no han tingut experiència de govern comencen amb una imposició molt emfàtica i a poc a poc caminen cap a un descobriment de la complexitat que els acaba portant a compartir posicions que abans condemnàvem amb paraules molt gruixudes. No sé si a Terrassa estem fent el camí invers i el que volem és desaprendre la complexitat.
Parlant amb alguns directius veterans de l’Ajuntament em comentem que mai havien percebut l’agror que ara desprèn la política local. No hi ha marge de confiança i costa molt construir complicitats. Em parlaven del desencís que els provoca el fet d’estar hores i hores compartint amb alguns grups polítics determinades iniciatives, fins i tot introduint les esmenes que proposen, per observar després com en el ple municipal simplement s’abstenen o voten en contra. Pesa massa el càlcul partidista al més pur estil de la vella política que tant s’omplen la boca de bescantar.
Una ciutat amb menys complicitats internes és una ciutat més afeblida. I això no és patrimoni de ningú. Antoni Farrés a Sabadell va saber teixir complicitats intenses des d’un govern inequívocament situat a l’esquerra, i ho va fer amb molt d’èxit. Royes ho va fer a la seva manera, va treure un bon rèdit de la transversalitat social que era capaç de congregar i que sabia cuidar. Entenia que les rendibilitats eren molt més que electorals i que comportaven la implicació de persones ben diferents, des de la gent que feia feina per dignificar els barris fins a la que feia opcions empresarials locals. Entre tots ajudaven a fer ciutat des d’una complicitat pràctica. En canvi ara, sembla que ningú busqui aquesta transversalitat i tothom competeixi en una cursa de propostes que han de competir a semblar cadascuna una mica més radical que la de l’altre. Això sí, es tracta de radicalitats ben poc estratègiques.
Terrassa ha viscut, com arreu, una crisi econòmica molt dura, i és lògic que aquestes convulsions hagin transformat intensament el seu mapa polític. Però una cosa és el repartiment dels pesos electorals i una altra, el decidir que el fet ciutat sigui capaç de teixir determinades complicitats que estiguin per sobre dels partits. I això ho decideixen les persones. Com més lideratge local hi ha, menys pesen les lògiques dels partits, com menys lideratge local hi ha, més s’imposen les consignes i més complicat es fa tot. No és un problema de legitimitat ni de respecte democràtic, faltaria més, és una qüestió molt més pràctica. A la ciutat, li van millor les complicitats transversals. Una ciutat sense contrapesos institucionals forts fora del govern és més feble, una ciutat sense transversalitat social ni sense lideratges locals que prioritzin el fet ciutat per sobre de les picabaralles de partit és més feble. La sensació és de pèrdua d’oportunitats i d’una progressiva falta d’empatia. Quan ningú es posa al lloc de l’altre, encara que no comparteixi les seves opinions, per explorar com construir junts la ciutat, tot és més feble.
Crec que a Terrassa ens anirà millor si sabem recuperar complicitats i practiquem més l’empatia. I em sembla que això ens ho podem aplicar els que escrivim sobre la ciutat, els que lideren projectes locals, els que estan al govern i els que estan a l’oposició. No es tracta doncs d’anar contra ningú sinó de revertir una sensació que, per aquest camí de poca complicitat i de falta d’empatia, la ciutat hi sortirà perdent.
El món gira molt de pressa, i no ens espera. Per construir oportunitats potents cal mirar una mica per sobre de les picabaralles conjunturals i apostar per una ciutat en què hi hagi coses que siguin possibles per una lògica tàcita i pràctica dels seus actors principals.
