Us ha passat mai que aneu conduint i en un llarg tram no hi ha ni rastre del senyal de velocitat màxima? O bé tenir la sensació que el senyal de velocitat és massa elevat per al tipus de via per on circuleu? De ben segur que sí, i més d’una vegada.
La complexitat territorial de les nostres carreteres, l’actual repunt de la sinistralitat viària i, massa sovint, una percepció poc creïble dels senyals per part dels conductors són suficients raons per revisar la senyalització de les nostres infraestructures viàries. Les contrapartides són evidents: millora de la seguretat viària, disminució dels accidents de trànsit i augment del confort de la conducció.
En aquest sentit, el RACC ha fet un test per avaluar la senyalització dels límits de velocitats actuals en diferents trams de vuit de les vies més representatives de Catalunya: C-32 sud, A-2, C-17, C-65/C-31, N-340, C-14, C-13 i C-37. En total s’han avaluat: 407 km, 293 senyals de límit de velocitat i 19 senyals d’avís de radar. De totes les vies s’han analitzat tres factors principals: la morfologia de la via (traçat, pendents, amplades de carrils i vorals, etcètera); la senyalització (si és suficient, és visible i es troba en bon estat) i el comportament de l’usuari (si els conductors acompleixen el màxim límit de velocitat establert).
I les conclusions són prou evidents: existeix una manca de senyalització del límit de velocitat en les incorporacions, llargs trams sense indicacions de senyal, així com incoherències entre la morfologia de la via i el límit. També s’han identificat deficiències en la senyalització del límit de velocitat que acompanya el senyal indicatiu d’avís de radar. Massa sovint, en un 47% dels dinou radars analitzats, trobem el senyal del límit màxim de velocitat més d’1 km abans d’allà on es troba el radar, cosa que provoca confusió i ambigüitat als conductors ja que ens és difícil recordar la limitació.
L’informe també ha servit per corroborar la bona senyalització d’algunes carreteres. És el cas de l’eix diagonal (format per la C-37 i la C-15), que va acabar-se del tot l’any 2011 i és una artèria primordial per garantir la mobilitat entre les comarques de la Catalunya central i la conjunció entre el Pirineu i els municipis de la costa. Segons els tècnics del RACC, l’exemple a seguir és la C-37, entre Manresa i Igualada, ja que la morfologia de la via és coherent amb la velocitat màxima i la senyalització és adequada en les incorporacions.
D’això es desprèn que si es dupliquessin els senyals de velocitat a les dues bandes de la carretera per ser més visibles en cas d’avançament, si es posés un senyal informatiu de límit de velocitat sempre que hi ha una nova incorporació a la via o s’afegís la limitació de velocitat sempre al mateix senyal d’avís de radar, les nostres carreteres serien més segures i evitaríem la confusió que moltes persones senten quan condueixen per una via i no estan segures de quina és la velocitat límit establerta. Quan arriba l’estiu és un moment de l’any important per als conductors ja que la mobilitat en cotxe s’incrementa notablement. Que aquests desplaçaments estiuencs es puguin fer amb seguretat depèn de molts factors: del bon estat i manteniment dels vehicles, del comportament dels conductors i també del correcte estat de les infraestructures. El bon estat del vehicle i el comportament quan conduïm depenen, en gran part, de nosaltres. El manteniment i bon funcionament de les carreteres són una responsabilitat compartida amb les administracions i entitats competents. I està clar que hi ha un ampli marge de millora de la senyalització dels límits actuals de velocitat. Un repte pendent.
L’autor és mánager regional de Catalunya del RACC