Ana López. Mestra d’escola.
Quantes vegades ha fet el camí?
Vaig començar al 2001 i, des d’aleshores, cada Setmana Santa. Tots a peu menys un cop que el vaig fer en bicicleta, però no em va agradar perquè no el vius tant.
Què el va portar a fer-lo?
Una amiga em va regalar un llibre de Paulo Cohelo que parla sobre el camí. A més, en aquells moments passava per una temporada difícil a causa de la malaltia de la meva filla.
Com va ser aquell primer viatge?
Vaig fer del que es diu de pelegrina, pelegrina. És a dir amb motxilla, caminant i dormint en albergs. Amb el pes vaig pagar la novatada. De fet hi ha una frase que diu: “En el camino te pones el peso que debes llevar”, i quan agafes experiència vas traient pes.
Què el va enganxar?
Vaig descobrir moltes coses i era una manera de desconnectar i relaxar-me. Però hi ha una història molt més profunda. Aquell camí, el feia per la meva filla i en un alberg vaig conèixer un noi amb el qui, parlant, vaig descobrir que patia la mateixa malaltia. Va ser com una bufetada i un petit miracle.
Millor sol o en grup?
Sol. És una manera de conèixer-te a tu mateix i d’obrir-te molt a l’altra gent. Però mai el fas sol.
De què li ha servit?
Cada cop que hi vaig creixo com a persona. Hi ha un abans i un després després del camí? I tant. He canviat molt i he crescut molt.
El recomana?
Amb els ulls tancats. I sol, amb motxilla i tren. Res de comoditats.
