Qualsevol antropòleg o sociòleg ens podria dir que una festa expressa el caràcter, l’estructura social i la jerarquia de poders de la societat que la celebra. Per això, generalment, els científics socials recorren a les celebracions festives per conèixer les societats que estudien. I això val tant per les celebracions d’una societat tribal amagada al centre de l’Amazònia com per les d’una gran ciutat postindustrial al cor de Catalunya, com Terrassa.
Qualsevol festa és resultat dels equilibris entre els agents socials que formen part de la ciutat, dels que hi participen, però també dels ciutadans que esperen els dies de Festa Major per anar-se’n del bullit que s’hi fa. Per tant, els que no hi participen, també contribueixen a configurar la festa amb la seva absència. I, pel que fa als agents que hi són presents, tampoc no representen tota la ciutadania restant. Som massa diversos i, per això, en funció de les diverses capacitats d’influència -de poder, en definitiva- dels que hi volen ser presents -associacions, institucions públiques i privades, empreses o participació dels privats-, la festa s’estructura d’una o altra manera. I tot això dóna lloc a un programa d’activitats heterogeni, bigarrat, contradictori.
És possible que, com passa amb l’aplicació de certes normes de correcció política en el llenguatge -que alguns creuen que és com es pot transformar una societat-, hi hagi qui cregui que intervenint en l’estructura de la festa, imposant-li regles, prohibicions o exclusions, també es podran canviar les mentalitats i els equilibris de poder que s’hi representen. De fet, aquesta ha estat la pràctica habitual dels règims autoritaris, tal com es veia en les festes majors franquistes. La prohibició de determinats continguts per raons polítiques, l’exclusió de la llengua catalana o la presència d’elements tan artificiosos com eren les desfilades de majorettes són proves d’aquesta voluntat de canviar la societat a cop de festa. Encara que en aquesta ocasió, per fortuna, l’intent fracassés. Primer, inventant una festa tan postissa que ningú no se sentia seva. I, després, perquè un cop acabat -d’aquella manera- el règim, el primer que es va fer, precisament, va ser canviar el model de Festa Major per retornar-la, en la mesura del possible, al poble.
És cert que, en diverses ocasions, he manifestat el meu desacord amb la contractació d’espectacles que ja tenen un mercat comercial propi i que no crec que necessitin suport públic. Però mai no se m’ha acudit proposar que es prohibís allò que a mi em desagradava. Hi ha un gruix social que, com passarà enguany, trobarà que anar a escoltar en Perales fa festa, i fins pot ser l’acte que concentri més públic. I, sense entrar a discutir ara si les seves cançons són més o menys masclistes que les del Georgie Dann i la seva Barbacoa de l’any passat, ja entenc que això té el seu públic i que parlem de fer gresca.
Enguany, però, sí que hi ha qui ha proposat intervenir en els protocols de presència institucional, amb la voluntat d’excloure els representants de l’Església, adduint la diversitat religiosa local.
L’antropòleg o el sociòleg no ho valoraran, però en prendran nota entenent-ho com l’expressió de nous equilibris de poder, més que no pas de possibles canvis socials. I, en tot cas, esperarà -pel bé de la supervivència de la cultura tradicional- que, amb el mateix argument de la diversitat o la laïcitat, algun dia no es prohibeixin els diables a causa de l’origen religiós de la seva figura.
