La proximitat de la festa dels apòstols Pere i Pau, especialment en aquest Any Jubilar, ens convida a reflexionar sobre Ro-ma com a meta de peregrinacions. L’Església de Roma, des dels temps més antics, celebra la solemnitat dels apòstols sant Pere i sant Pau en una única festa, el mateix dia, el 29 de juny. Pel seu martiri es convertiren en germans i formen part de Roma. Encara més, podem dir que pel seu martiri ells són els fundadors de la Roma cristiana, la ciutat on donaren testimoni de Crist amb la seva vida.
La primera persecució que es recorda és la de Neró. Estem a l’any 64, quan sofreix el martiri l’apòstol Pere. Tres anys més tard li tocarà a l’apòstol missioner entre els pagans donar el seu preciós testimoni de Crist amb la decapitació. Des dels inicis l’Església volgué celebrar conjuntament la festa dels dos apòstols, unint en la mateixa lloança el testimoni únic del seu martiri. L’any 258 ja es va fixar la festa de sant Pere i sant Pau el dia 29 de juny. D’altres persecucions seguiran després de la de Neró: l’any 250 l’emperador Deci n’emprèn una particularment sagnant. No menys violentes seran les persecucions llançades per Valerià (257) i, sobretot, Dioclecià (310).
Amb el famós Edicte de Milà (313), l’emperador Constantí donà llibertat a l’Església i la diòcesi de Roma comença a construir les grans basíliques. Com ho fa notar l’arquebisbe Rino Fisichella, "sobre la tomba de Pere fou l’emperador mateix qui va decidir d’aixecar una gran església. La seva construcció durà vint-i-cinc anys i es va acabar el 337, convertint-se des d’aquell dia en el punt de referència per als cristians de tot el món". "També -afegeix- es varen iniciar els treballs sobre el lloc de la tomba de Pau. A la via que porta a Òstia, la gran basílica, reconstruïda nombroses vegades, indicarà el lloc on l’apòstol que s’havia fet ‘tot a tots’ donà el seu darrer testimoni d’amor a Crist."
Les catacumbes i els sepulcres de Pere i Pau són la meta de la peregrinació dels cristians de manera especial en els anys jubilars, a partir de l’any 1300, quan es varen instituir, per obtenir la "gran indulgència": primer cada cent anys, després cinquanta, a continuació trenta-tres i, finalment, en l’actualitat, cada vint-i-cinc anys els jubileus ordinaris. El jubileu actual no s’acomoda a aquests terminis perquè és de caràcter extraordinari.
La peregrinació a Roma té un moment molt significatiu quan es resa el Credo davant la tomba de sant Pere a la basílica vaticana, davant de l’altar de la confessió. És l’altar major de la basílica, el qual s’anomena així perquè invita els fidels a confessar o professar la pròpia fe en Crist, veritable Déu i home. És ell qui ha constituït Pere i els seus successors com l’autoritat visible de l’Església, com el seu principi de comunió. L’altar està col·locat sobre la vertical de la tomba de sant Pere i cobert pel baldaquí de Bernini i la cúpula de la basílica. L’altar ens recorda aquell moment de la vida de Jesús, prop de les fonts del Jordà, a punt d’encaminar-se cap a Jerusalem, en què fa una pregunta als apòstols i Pere respon confessant la seva fe en ell, reconeixent-lo com a Messies i Fill de Déu. Jesús respon a Pere: "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església" (Mt 16,18). El Senyor li encarrega la seva missió particular mitjançant aquesta imatge de la roca, que es converteix en fonament. Quan es resa el Credo, el pelegrí professa la fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i s’uneix al sant Pare, successor de Pere, que avui està cridat a confirmar en la fe els seus germans.
L’autor és el bisbe de Terrassa
