Arturo Toscanini va dirigir la primera representació de "La Bohème" al Teatre Regio de Torí, des de llavors el melodrama de Puccini ha estat revisitat un cop i un altre. En aquesta ocasió el Gran Teatre del Liceu presenta la versió del director teatral Jonathan Miller plena de realisme que s’inspira en les fotografies de Brassaï i Cartier-Bresson de la dècada dels anys 30 del segle XX. La batuta, la porta el francès Marc Piollet, qui ens ha fet gaudir amb el gran hit d’aquesta òpera, "El vals de Musetta".
Per què es representa tant i té tanta acceptació entre el públic? En primer lloc la música i en segon lloc la capacitat d’empatia amb un espectador que veu en escena els valors de la joventut en aquest grup de bohemis: l’emoció del primer petó, la desil·lusió de la pèrdua, el foc interior de la gelosia, l’esperança, la nostàlgia i la pèrdua. Una barreja de sentimentalisme, erotisme i nostàlgia que reflecteix l’essència de viure. L’essència d’una joventut lliu- rada als seus ideals, artistes bohemis pobres, combinada amb un amor a primera vista.
L’argument és senzill i previsible. París, cap a 1830, al carrer fa un fred terrible i en unes golfes viuen uns joves que no poden pagar el lloguer però es lliuren a la seva religió: l’art. Apareixen dues parelles, Rodolfo i Mimi i Musetta i Marcello, la trama sentimental està servida. Els dos repartiments són d’altura encapçalats per les sopranos Tatiana Monogarova i Elionora Buratto en el paper de Mimi; els tenors Matthew Pollenzani i Saimir Pirgu, com a Rodolfo, i les també sopranos Nathalie Manfrino i Olga Kluchynska -aquesta última, guanyadora de l’edició 2015 del Concurs Viñas- en el de Musetta. El resultat és una espècie de pel·lícula musical, amb un escenari molt cinematogràfic que permet mostrar de manera realista tota una època i una forma de viure.
Avui vivim sota l’imperi de la por, por de viure perquè podríem tenir riscos i perills, i no volem tenir perills, no volem sortir de la nostra zona de confort, que no val la pena somiar desperts. Pensar pot ser perillós perquè ens provocarà angoixa i desesperació. Quan som valents i ens enfrontem al món és en la nostra joventut com reflecteix el poeta Rubén Darío. Aquesta temeritat de desafiament a la por és el que ens atreu d’aquesta òpera, una història que ens ensenya que les coses còmodes són els nostres comportaments que ens obliguen a reduir la nostra perspectiva del món. En canvi la joventut és el moment de formació i d’aprenentatge on vivim experiències que conformaran la nostra ànima com l’experiència de la mort. Al final de "La bohème" la mort es fa present i fa que els personatges prenguin consciència de la realitat, perden el que tenen i perden el que són per créixer en la seva condició d’éssers humans. Per viure cal saber morir i cal saber que això és la vida. Puccini, que era una persona sensible i li feia mal viure, ens va deixar una obra que reflecteix la grandesa de l’òpera.
