Fa ben pocs dies llegia una entrevista amb l’orguener Gerhard Grenzing. Un català d’adopció que es va instal·lar -fa bastants anys- al Papiol. De ben segur que és tota una autoritat mundial en la matèria. Un personatge que publicita Catalunya arreu. Al nivell del propi taller Blancafort de Collbató. Ha recorregut tota la geografia mundial, fent el que l’apassiona: restaurar/construir orgues per a centres litúrgics de molta anomenada.
De retruc, segueixo pensant en l’orgue del Sant Esperit: una llunyana promesa -el proper desembre, farà sis anys- del bisbe de Terrassa. Amb motiu del tradicional concert nadalenc, es va comprometre a cercar un "mecenes" que encapçalés el projecte… Ja m’imagino que no ha caigut al sac de l’oblit. El rellotge, però, segueix corrent. "Hasta aquí puedo leer." Cadascú té llibertat per agafar el propi criteri. De moment, ni tan sols s’ha obert un compte d’Amics de l’Orgue… Si més no, els qui somiem en el projecte podríem canalitzar algun donatiu.
El projecte, sens dubte, és ambiciós. I suposo que, abans, hi ha d’haver altres prioritats. Malgrat tot, vull insistir en el tema. Amb tot respecte i sense ganes d’ofendre ningú. Amb més motiu quan -aviat farà dos anys- una altra parròquia egarenca ha tingut la sort d’estrenar-ne un: fabricat als tallers Acítores (de Torquemada) i donat pel senyor Josep Freixas Vivó. Si més no, la feligresia del centre de la vila podria tenir la percepció que els de Ca n’Aurell els fan denteta. O no?
Anant més enllà i dins del mateix context, també recordo una entrevista audiovisual amb el monjo Jordi Agustí Piqué (del monestir de Montserrat). Les seves opinions al voltant de la música litúrgica tenen un pes específic inqüestionable. Segons ell, la música és molt més que un senzill ornament de la litúrgia. Afegeix més: el llenguatge de la música pot obrir l’experiència de Déu als homes i dones del nostre temps.
Assistim, progressivament, al fet de copsar que molta gent abandona tota relació amb qualsevol pràctica religiosa. L’entorn social certament no ajuda. La laïcitat s’escampa. L’anàlisi dels motius ens pot dur, però, a trobar altres factors. Un d’ells, clarament, perquè no troben un llenguatge adient per comunicar la pròpia experiència. És ací on, dins les celebracions litúrgiques, la música hi té molt a dir. Donant suport i potenciant, per exemple, el cant dels fidels. Si aquest es fa "a capella", tot és bastant més complicat. Resta molt empobrit.
En certa manera, cal fixar l’objectiu que la música litúrgica esdevingui teologia. Tenim dos bons referents: el monestir de Montserrat i la comunitat monàstica ecumènica de Taizé. El pare Piqué també inclou -en aquest llistat- la recuperació puntual del cant gregorià.
Abans d’acabar, faig una darrera referència al tema d’un article que vaig tenir la sort de veure publicat (fa cinc mesos): pregar -parlar amb Déu- no és tan difícil. Amb l’ajut dels salms, tenim una bona eina. Ens ho explica perfectament un llibre escrit pel pare Ignasi Fossas (prior de Montserrat) conjuntament amb la malaurada cardiòloga Magda Heras (q.e.p.d.): "Correspondència setembre 2012 – agost 2014" (editat per l’editorial de l’abadia de Montserrat).
Són molts els compositors que els han musicat. La unió d’ambdós elements fa la força.
Tant de bo, doncs, que els terrassencs veiem -no gaire més enllà, en el temps- un orgue amb cara i ulls.
