Aquesta setmana continuo la reflexió sobre l’art política a partir de la constitució pastoral Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II. En primer lloc, per recordar la legítima autonomia de les realitats temporals (cf. n. 36). En segon lloc, per subratllar, una vegada més, que la missió pròpia de l’Església no és d’ordre polític, econòmic o social, sinó que la seva finalitat és d’ordre religiós. Ara bé, d’aquesta mateixa missió religiosa deriven funcions i aportacions que poden servir per orientar la comunitat humana segons els principis de l’Evangeli. També és missió seva realitzar obres al servei de tots, particularment dels més necessitats (cf. n. 42). L’Església no ofereix solucions tècniques i no pretén interferir en la política de les administracions. Ara bé, ha de complir la missió a favor d’una societat que es construeixi a la mesura de l’ésser humà, de la seva dignitat, de la seva llibertat i que promogui el seu desenvolupament integral.
M’agradaria recordar avui alguns principis irrenunciables en aquesta missió de l’Església. En primer lloc, la centralitat de la persona. La societat només es pot organitzar i funcionar adequadament si posa la persona humana en el centre, si promou la seva dignitat, i si té present Déu. Conseqüentment, la persona ha d’ocupar la centralitat de l’economia no tant com a subjecte econòmic o ciutadà, sinó sobretot com a ésser humà dotat d’una dignitat transcendent. Promoure la dignitat de la persona vol dir reconèixer que té uns drets inalienables, dels quals no pot ser privada per res ni per ningú. L’economia no es pot desvincular de les exigències ètiques. Si l’economia no està al servei de l’home, es pot acabar convertint en un factor d’injustícia i d’exclusió.
En segon lloc, la dimensió social i la destinació universal dels béns. Així ho trobem a la Sagrada Escriptura i així ho van ensenyar els pares de l’Església amb una gran contundència. D’aquesta manera ho recull la doctrina social d’Església, que amb el papa Francesc arriba a una particular rellevància i projecció. L’acumulació dels béns en unes poques mans és una greu injustícia, ja que la propietat privada està orientada al bé comú. Déu ha destinat la terra i tot el que conté per a ús de tots els homes i pobles. En conseqüència, els béns creats han d’arribar a tots de forma equitativa, segons els principis de la justícia i de la caritat.
La solidaritat i l’equilibri entre els drets i els deures és un altre principi ineludible. La solidaritat és la determinació ferma i perseverant pel bé comú, és a dir, pel bé de tots i cada un. La comunitat política té la responsabilitat de garantir els drets dels ciutadans. Els drets economicosocials no poden realitzar-se si tots i cada un de nosaltres no col·laborarem i acceptem les càrregues que ens corresponen; de la mateixa manera que el dret als béns materials comporta també el deure del treball diligent. El bé comú és el bé format per individus, famílies i grups intermedis que s’uneixen en una comunitat o societat. És una exigència de justícia i caritat el desitjar el bé comú i esforçar-se per aconseguir-lo.
Finalment, el principi de la subsidiarietat, que assenyala les funcions i responsabilitats que corresponen a les persones individuals en el desenvolupament de la societat a través de comunitats i associacions d’ordre familiar, educatiu, cultural, etcètera. Alhora, regula les funcions que corresponen a l’Estat i als cossos socials intermedis, per impedir les possibles temptacions totalitàries dels estats. El principi de subsidiarietat permet un just equilibri entre l’àmbit públic i el privat; reclama a l’Estat l’estima i suport a les organitzacions intermèdies i el foment de la seva participació en la vida social. L’aplicació i harmonització d’aquests principis són molt difícils i complexes. Per això és un art noble i complicat. Cada dia demano a Déu que concedeixi lucidesa i fermesa als nostres polítics. Lucidesa per detectar els problemes i trobar les solucions, i fermesa per dur-les a la pràctica.
L’autor és bisbe de Terrassa
