Aquest és un dels pilars fonamentals del dret romà: els pactes són fets per mantenir-los -o per complir-los, si no es vol un traducció tan literal. És clar que han passat molts anys des que la metròpoli romana va establir el seu Dret -que és una manera d’establir la seva visió de la societat- a tots els territoris del seu imperi, inclosa casa nostra. Han passat molts anys, però la importància de la paraula donada ha arribat gairebé intacta fins a la generació dels nostres pares. A casa m’havien ensenyat des de petit que els pobres l’única cosa que no es poden deixar prendre és la dignitat i que una de les condicions per mantenir la dignitat és ser conseqüent amb la paraula donada. A pagès, per exemple, era inconcebible que algú s’avingués a vendre la collita, posem per cas, al preu que fos i a qui fos, si ja tenia aparaulada la venda amb algú altre. I era inconcebible perquè el descrèdit social que li hauria causat hauria estat superior a l’escreix econòmic que hauria pogut obtenir de cancel·lar una venda i fer-ne una altra. Avui dia la paraula donada és com els semàfors a Itàlia, un suggeriment, una mera orientació per saber per on poden anar les coses. Això que, afortunadament, en la societat és una tendència, en la política és una llei newtoniana perquè la mentida i el faltar a la paraula donada no tenen conseqüències electorals. Si no en té la corrupció, per què n’han de tenir la mentida i la traïció? No fa pas gaire temps, vam veure un president del Govern dir en seu parlamentària que ell faria exactament el contrari del que havia anunciat que faria en el seu programa electoral perquè, ara que havia arribat al poder, s’havia adonat que les coses eren més complicades del que s’havia imaginat. Ningú no li ho va retreure. Cap dels líders polítics de l’oposició, ni cap dels principals mitjans de comunicació, va exigir-li la dimissió per incompliment flagrant de contracte amb la ciutadania. És com si tothom tingués interioritzat que els compromisos electorals són a benefici d’inventari. I això que passa amb les promeses electorals passa també amb els convenis entre el Govern central i la Generalitat.
Ja hem perdut el compte dels pactes econòmics que ha incomplert el Govern del PP amb Catalunya. I encara vénen a casa nostra i treuen pit i fan promeses de redempció de peatges!
En aquest context, que una formació política trenqui un pacte de govern votant en contra d’uns pressupostos que, implícitament, s’havia compromès a aprovar no ens hauria de resultar tan estrany sinó, malauradament, un signe dels nostres temps. Ara, un cop posats davant de l’evidència que la CUP menteix com qualsevol altre partit i manipula les assemblees com han fet tradicionalment tots els partits que entenen les assemblees no com un instrument democràtic sinó com un argument polític, és a dir, un cop perduda la ingenuïtat amb què el ciutadà mitjà mirava el fenomen de la CUP, per què se li han de tenir més en compte les mentides i les manipulacions a la CUP que a la resta de formacions polítiques? Segurament perquè la CUP s’ha fet un fart de presumir de coherència i d’integritat i de voler-nos fer creure que ells encarnaven una nova manera de fer política. I a l’hora de la veritat la seva manera de fer política ha resultat ser tan antiga com aquestes frases: "No ha de mantenir un senyor prudent la paraula donada, si aquesta observància va contra els seus interessos i han desaparegut les raons per les quals es va comprometre. Mai no han faltat a un príncep raons legítimes per disfressar i justificar el trencament a la paraula donada". És a dir, tan antiga com Maquiavel!
