Neil Labute és director de cinema i guionista nord-americà ficat a dramaturg des que el 1999 va estrenar a Nova York "Excés", i aquí vam poder veure aquell projecte meravellós que es va cridar "T6" a la sala Tallers, avui tancada a la programació regular, davant la crisi, on ens movia a pensar sobre els excessos. Al 2008 vam veure "La forma de les coses", que abordava el tema de les relacions de parella. En aquesta ocasió amb la comèdia que podem veure a la Villarroel, "Pretty", se centra en la importància de l’aspecte físic en les relacions.
El dramaturg nord-americà utilitza l’humor negre i la ironia com fa en les seves pel·lícules -"In the Company of Men". Hereu de l’observació naturalista de Rohmer, la perspicàcia d’Allen i afí a Todd Solondz, les seves obres de teatre són una reflexió plena de càrregues de profunditat on l’humor fa que tot surti a flotació de forma violenta. A "Pretty", Neil Labute col·loca els espectadors en un estat de completa empatia amb els quatre personatges i situacions totalment inscrits en la quotidianitat que no és ni grisa ni rosa, sinó d’un color canviant.
L’obra ens parla d’una història quotidiana que s’inicia amb la cançó que dóna títol a la comèdia del musical "West Side Story", "I Feel Pretty"; com Natalie Wood, Meritxell, interpretada per una elèctrica Sara Espígul, se sent bonica, maca, divertida i alegre i ho testifica el fet de veure’s al mirall, però el noi pel qual se sent estimada, Edu, interpretat per Pau Roca, un dia en una conversa d’homes sobre dones amb el seu amic Toni, Joan Carreras, traeix de paraula la seva noia. Carla, Mariona Ribas, li comenta a la seva amiga que Edu va dient per aquí que la seva xicota no és maca, aquí es desencadena el motor del conflicte de la comèdia.
Com gata acorralada es mostra absolutament fora de si, capaç de fer qualsevol barbaritat amb els peixos de l’Edu. El xicot ha comès el pecat capital de no considerar-la la més bonica de totes. "Mirallet, mirallet… Qui és la més bonica de tot el regne?" I a Meritxell li arriba la notícia que no és la més guapa del món per al seu noi. Insults, crits… Millor que un "Sálvame Deluxe".
"Pretty", de Neil Labute, dirigida per Marilia Samper, és una comèdia divertida i perspicaç en grau superlatiu; un plaer. Si fos una telesèrie, seria d’aquelles en què cada un dels personatges és capaç de sostenir un episodi per si sol. L’obra té la virtut de tenir moments brillants de cada un dels actors. Ben dirigida i humana ens parla del tema central dels nostres dies, el considerar-nos éssers guapos, éssers únics, per a la societat de consum del segle XXI som éssers únics, que ens mirem a nosaltres mateixos, som especials, únics per a les nostres empreses de telefonia, per als nostres centres comercials, per a la nostra botiga Apple Store, per als nostres eBay, per al nostre estimat AliExpress… Vivim en una realitat on el nostre diari personal anomenat Whatsapp o el nostre bloc de notes Twitter són el centre de l’univers i ens oblidem que el que realment importa és l’altre.
