Si no hi ha pesseta, si els bancs s’han de controlar des de Frankfurt (entre altres raons, perquè aquí no els ha controlat mai ningú), per a què redimonis volem un Banc d’Espanya? Segur que hi ha excel·lents professionals que podrien ser molt més útils al país des d’altres institucions. I, pel que fa al seu governador (té nassos dir-ne governador, a aquestes alçades) i a la seva casta, els podrien jubilar (amb algun plus, bonus o el que més convingui) i que almenys donin lliçons des de casa seva. O que es presentin a unes eleccions, ja que els agrada tant dir-nos el que hem de fer quan ells no fan ni de casualitat el que tenen obligació de fer. En un altre país, després de la formidable crisi bancària que hem patit (i que patim, dissimulada i tapada amb diner públic), hauria dimitit algun responsable del banc estatal. Quina supervisió se suposa que van fer durant tants anys? Ni una. Eren "la voz de su amo", al servei dels interessos de la banca i de governs agenollats davant la banca. Però no va plegar ningú, ningú no va demanar perdó, ningú no va explicar res, i ara segueixen encara donant lliçons: que si la inestabilitat política afecta el consum privat, que si cal fer una nova reforma laboral per acabar de rematar la feina… La cúpula del Banc d’Espanya va a la seva, tot i que molts dels seus professionals estan revoltats i rebotats: estan decidits a continuar fent campanya en defensa dels interessos de classe que representen, a fer classes de patriotisme quan són corresponsables d’haver arruïnat el país i a donar receptes econòmiques que ni funcionen ni han funcionat ni funcionaran per millorar el país, però sí per enriquir més la casta a la qual protegeixen i mimen. Ja va essent hora, doncs, de racionalitzar el sistema i aplicar-los les seves pròpies receptes d’austericidi. Comencem per ells, tanquem el negoci i si cal, que segurament sí, obrim un banc que serveixi el país i no que se serveixi del país. Feina no li faltaria. I ens estalviaríem unes quantes ofenses a la intel·ligència i a la decència.
