Permeti el lector compartir aquestes reflexions en forma de pessics escrites en sales d’espera d’estacions i d’aeroports. Des de lluny de vegades les coses es veuen de manera diferent.
Quan l’agenda la marquen les minories hi ha una sensació desdibuixada. Com si les aritmètiques polítiques deixessin que debats col·laterals per a la majoria de la societat esdevinguessin centrals. És l’habilitat de les minories i la incapacitat de la resta de reequilibrar les coses. Catalunya i Terrassa han perdut la centralitat política. Tornen propostes, discursos, que només havíem sentit a la primera etapa de la Transició. Tot plegat provoca un notable desconcert, que probablement serà efímer, però que costa de passar.
Escolto l’entrevista d’Ada Colau amb el Basté i diu que ha descobert la complexitat. És una de les coses més sensates que li he sentit dir. No sé si "maragalleja" com diu Juliana, però en tot cas és positiu que sàpiga que la seva feina és gestionar la complexitat. Quan hom és a l’oposició, si no és un populista descarat, ja veu que les coses són complicades. Quan alguna cosa és complicada genera problemes i poden costar més o menys de resoldre, però els problemes acostumen a ser susceptibles de trobar un patró de solució replicable. En canvi, la complexitat és diferent, no genera problemes sinó paradoxes, és a dir dues coses que sent contràries es perceben com a certes al mateix temps. Aleshores els patrons de solució no són simples. Des de l’oposició tot són receptes simples, des del govern hom descobreix que la gestió de la complexitat requereix una mica més d’humilitat. Tant de bo aquest reconeixement de la complexitat sigui un signe de la imprescindible corba d’aprenentatge que la cosa pública exigeix. I és que es pot ser radical, el que no es pot ser és ignorant.
Llegeixo des de lluny la instal·lació d’un MacDonald’s a costat del Doré. No em sembla la zona més dinàmica de la ciutat, pot ajudar a dinamitzar-la. Ni entenc que això comporti cap qüestionament de cap model. Els que s’oposen sistemàticament a les coses haurien de ser propositius i dir qui farà què i com es crearan projectes que portin llocs de treball. Lògicament dintre dels límits i amb sentit de ciutat. Terrassa durant molts anys va renunciar a El Corte Inglés, que es va instal·lar a Sabadell finalment, per la idea de no perjudicar el comerç local. Realment el comerç local ha estat millor per aquesta absència ? Això l’ha fet espavilar més ? Em temo que no, sincerament. Els principals carrers comercials no són plens de botigues genuïnes, són plens de "commodities" de grans marques com qualsevol ciutat. El proteccionisme extrem si no va acompanyat d’emprenedors locals amb empenta només suposa perdre oportunitats.
No paren de publicar-se notícies molt preocupants entorn de la ciberseguretat, algunes xocants com les que han afectat la pròpia policia o el sindicat dels Mossos. He passat una bona part de la setmana treballant amb un hacker que s’ha passat a l’altre costat, és a dir, que es dedica a protegir més que a atacar pàgines web. La seva conversa em porta a una paranoia que no voldria compartir amb els lectors, però rebaixant molt el seu discurs em ve a dir que la majoria de servidors de les nostres institucions i d’algunes grans empreses molt crítiques estan en una situació molt poc protegida. Vaja, com si nosaltres tanquéssim les nostres cases amb un pany antic i fàcil d’obrir i a més en deixéssim la finestra oberta. Poca broma amb aquest tema i més en un entorn de crisi de seguretat com es viu a Europa. Tots haurem de fer la nostra feina, ser més curosos i aprendre regles bàsiques per no ser la gasela més fàcil de caçar. El que m’expliquen de la vulnerabilitat d’algunes institucions públiques posa els pèls de punta, espero que no sigui el cas de l’Ajuntament de Terrassa, que és un dels que custodien totes les nostres dades.
Sempre llegeixo les notícies de França, m’ha agradat des de molt jove llegir el Le Monde. Tinc la sensació que França és el gran resistent d’una Europa del Benestar que ha desquadrat l’equació que la sostenia. Pensar que mantindrem l’Estat del benestar sense canvis, només amb discursos i més reglaments, és desenfocar la realitat. Ningú vol dir alt que Europa no és, des de fa dècades, prou competitiva per mantenir l’Estat del benestar que va crear després de la Segona Guerra Mundial. L’Estat del benestar de l’Europa dels seixantes-norantes hagi estat probablement el període més equilibrat que mai ha tingut una societat en tota la història. Però no el defensarem sense crear riquesa i, per continuar creant riquesa, cal canviar. Parlar de repartir la riquesa és lícit i necessari, però parlar seriosament de com crear riquesa és imprescindible, ni que en surtin conclusions que no ens agradi escoltar.