Mentre el susanisme i el felipisme intenten dissimular la catàstrofe "tipus Fukushima" del clientelisme a Andalusia, un comportament típicament ibèric en el sentit més literal i històric de l’expressió, el relat sobre el present i el futur del nostre país (o, millor dit, del "seu" país) continua prenent forma. En resum, del que es tracta és de tenir un percentatge suficient de ciutadans abduïts, espantats, addictes o resignats. Sobre això es construeix el gran relat. 1) El país sencer és un sistema de "cortijos" amb els seus "señoritos y señoritas". El pujolisme, per exemple, és tan profundament hispànic que segur que els és impossible d’acceptar-ho… 2) Com diu el ministre de l’Interior (més aviat el de la Inquisició, oi?), fent eco al president de la Ceoe, oblideu-vos-en, de la feina estable. 3) Que repiquin totes les campanes perquè hem baixat dels quatre milions d’aturats. 4) La tele i el futbol, màquines d’intoxicació massives. 5) Continuem rescatant la banca, de forma creativa i indirecta, dedicant-hi els milers de milions que facin falta. 6) En comptes de mirar cap a Europa, el focus es posa a Veneçuela. 8) Unes gotes de patriotisme militarista mai no estan de més… 9) Tampoc no oblidem una bona dosi de franquisme, que ajuda a entendre moltes coses i connecta amb parts ocultes de la mentalitat del país… I 7) La crisi territorial, bàsicament catalana, ja es resoldrà sola, com a molt amb alguna petita concessió al final, després de la rendició dels sediciosos. Aquest és, molt a grans trets, el relat d’un país amb un gran potencial, sens dubte, però amb unes elits nefastes, acampades sobre l’Estat, com deia Azaña. Un país que retrocedeix en el temps, que va enrere, que s’esquerda i es desmunta i que torna a assemblar-se al que era. Un país perdut en unes eleccions que no van enlloc, que -llevat de petites excepcions- esquiven els grans problemes i esdevenen un xou mediàtic i polític molt superficial a dreta i esquerra… Estem intoxicats de mala política, aquesta és la qüestió de fons. Estem orfes de sentit de país, no d’Estat, no de patriotismes ni de nacionalismes, no de partidismes clientelistes, sinó d’una altra cosa, menys èpica, més seriosa, més pragmàtica. I el xou només ha començat…
