Ja fa temps que els partits polítics han començat la (pre)campanya electoral. Alguns d’ells es disputen l’anomenat "centre polític". Existeix, però, realment el centre? Com a metàfora d’orientació el centre serveix per situar els objectes o un mateix a l’espai: el centre és el punt equidistant entre dos extrems. Aquesta metàfora es pot aplicar a l’àmbit de les idees, de la ideologia? Fa uns dies un diari posava com a títol d’una informació política "Arrenca la batalla pel centre" i, com s’acostuma a fer, en una escala ideològica lineal que va del 0 al 10 el centre es representava amb la xifra 5. El centre, per tant, és definit com el punt equidistant entre dos extrems ideològics.
S’afirma estadísticament que un terç dels votants se situen en el punt mitjà i, per tant, es consideren de centre. Potser, si els pregunten què significa dir-se de centre, responguin que no són ni de dretes ni d’esquerres; la qual cosa comporta ambigüitat, ja que és com no dir res ideològicament parlant. No seran més aviat aquests ciutadans uns votants indecisos, que no tenen clar el vot ? O desenganyats, desil·lusionats? La mateixa resposta donarien segurament els partits que es defineixen de centre: que estan en la frontera que delimita amb la dreta i l’esquerra. I els partits de centredreta o centreesquerra què són? Partits de dreta o d’esquerra que viatgen al centre? O que estan al punt mitjà entre la dreta o l’esquerra i el centre-centre? Parlar de centre polític en totes les seves variants és parlar de buit ideològic. George Lakoff, un sociolingüista nord-americà, afirma en el llibre "No mires en un elefante" (l’elefant és la mascota dels conservadors) que és impossible que la majoria de les qüestions polítiques, econòmiques i socials puguin posar-se en una escala lineal i els moderats estiguin sempre en el punt central de l’escala, ja que moltes d’elles són qüestions de "sí o no": no hi ha escala. Posaré alguns exemples. Davant d’una família que està a l’atur, que ha patit un desnonament i que ha de viure al ras, es pot romandre al punt equidistant de la dreta i de l’esquerra, és a dir, es pot ser moderat, de centre? Enfront de l’anomenada "ley mordaza", es pot ser de centre? En relació amb l’accés de tot ciutadà a la sanitat i l’educació públiques o a la prestació per l’atur, es pot ser moderat, de centre? Quan veiem la corrupció estesa per les entranyes d’alguns partits polítics i olorem la seva pudor, es pot ser moderat, de centre? Davant de l’enorme frau fiscal de moltes persones i empreses que pertanyen a les elits, i que repercuteix en la precària situació econòmica del país, es pot ser de centre? Enfront de la creixent desigualtat econòmica, jurídica i de drets individuals i socials, es pot romandre equidistant del sí o del no, es pot ser moderat, de centre? No hi ha un punt mitjà entre les situacions d’injustícia i la fam de justícia. No hi ha terme mitjà, o s’hi està a favor o en contra. Quan una esquerra, en aquest cas el PSOE, ha viatjat al centre i ha intentat ser de centreesquerra què ha passat? Que ha estat impossible diferenciar-la de la dreta, ja que entre les dues només hi havia petites diferències. El gir a la dreta l’ha perjudicada, li ha comportat conseqüències negatives, ja que va abandonar les bases progressistes, va afavorir la dreta (sempre és millor l’original que la còpia) tot i activant cap a ella els votants indecisos.
De cara a les properes eleccions, les esquerres haurien de procurar no caure en "la trampa del centrista" (G. Lakoff), perquè no hi ha centre polític, però sí ciutadans que en uns assumptes són conservadors i en altres són progressistes. És per això que fóra bo que lluitessin per assolir la centralitat política, és a dir, aconseguir que el debat públic versi sobre les qüestions públiques urgents i importants que preocupen els ciutadans. No és el centre polític el que està en joc, sinó la centralitat d’un discurs públic que sigui significatiu per a la majoria de ciutadans que pateixen les pesades cadenes de l’austeritat forçada.
L’autor és filòsof
