"I Capuleti e i Montecchi" (1830), de Vincenzo Bellini, s’inspira en la llarga tradició d’aquesta parella d’amants que ve de l’Edat Mitjana italiana i passa per William Shakespeare fins a arribar al moviment romàntic del segle XIX. Aquesta és una d’aquestes òperes per al lluïment personal dels dos personatges centrals: Romeo i Giulietta. En la versió operística els Capuleto i els Montesco són faccions polítiques rivals on Giulietta està compromesa amb Tibaldo, però ella està enamorada de Romeo, el líder dels Montesco, és clar, en secret. L’espectador es trasllada amb la imaginació a la Verona al segle XIII. D’aquest amor clandestí només té notícies Lorenzo, el seu metge i confident. Per afegir dramatisme a l’assumpte Romeo ha matat el germà de Giulietta en una batalla. Bellini també segueix la tradició de l’embolic de la mort fingida de Giulietta que desencadena el tràgic final.
Aquest muntatge que podem veure aquests dies al Gran Teatre del Liceu es caracteritza per comptar amb dues grans veus femenines: la mezzo nord-americana Joyce DiDonato (premi Grammy 2016 a la millor cantant clàssica) i la italiana Patrizia Ciofi, que encarnen Romeo i Giulietta. Les intervencions per separat i els duos de les dues cantants van ser el que es va emportar els aplaudiments més intensos de la nit. En ocasions, Patrizia Ciofi es juga el físic en postures més pròpies d’una trapezista xinesa del Cirque du Soleil que d’una cantant d’òpera. Cantant sobre un lavabo o caminant a la vora d’un precipici que emmarca l’escena com si d’un quadre es tractés.
Atractiu i seductor muntatge que compta amb els models d’alta costura de Christian Lacroix (Arles, 1951), el qual viu apartat de les passarel·les des que el 2013 va dissenyar una col·lecció d’alta costura per a Schiaparelli i que en els anys 80 i 90 va omplir les passarel·les del món amb el seu estil barroc i teatral, ha ressuscitat per crear una col·lecció digna de figurar al museu del vestuari de les arts escèniques. Tenim la sort que sigui un apassionat de l’òpera i que torni per dissenyar el vestuari amb el qual desfilen tant les dues cantants com la resta dels personatges i la impressionant desfilada del cor del Gran Teatre del Liceu acompanyat de 25 figurants femenines, com si d’una desfilada de moda es tractés; passen per la passarel·la en forma d’escala cap a un cel femení, delicades dones plenes de color amb una flor a la boca que simbolitzen la llibertat, enfront de les tiranies i les mesquineses de la baralla política.
Riccardo Frizza, director musical, i Vincent Boussard, director d’escena, li donen la profunditat dramàtica i dramatúrgia que l’obra té. La focalització del conflicte està en l’amor, és clar, però al mateix nivell té una lectura política, l’enfrontament entre dues famílies, dues faccions polítiques rivals. En resum, aquest muntatge de l’obra de Bellini sedueix tots els nostres sentits, no en va l’òpera és la suma de totes les arts escèniques.
