Quina bona idea era això de portar banderes d’Escòcia a l’estadi Calderón. Un gest brillant, que esquivava l’estúpida i agressiva prohibició i que podia aportar la projecció d’una bonica imatge als mitjans internacionals: els independentistes catalans (que no són "els catalans", precisem) han de buscar subterfugis com als temps de Franco. Amb més o menys mala llet, aquesta seria la comparació escaient: Franco és encara entre nosaltres i els seus mètodes continuen essent una magnífica font d’inspiració per als governants espanyols. Encara que el seny s’hagi imposat a l’episodi de les estelades i de la prohibició neofranquista, Rajoy i el seu govern acaben de fixar una imatge contundent, catastròfica per a un país en clara decadència interior i exterior: la llibertat d’expressió, a Espanya, està amenaçada. Excessiu? Segur? Què és, si no, la famosa "llei morrió"? Una maquinària de persecució i càstig que, expressament, barreja la llibertat amb les amenaces a la seguretat o a la convivència. Què és, si no, el domini quasi absolut que té el govern espanyol dels mitjans de comunicació públics i privats, gràcies a la banca? Què són, si no, les mentides contínuament fabricades des d’obscures estructures policials, amb la clara i malèvola intenció de manipular els ciutadans? L’independentisme català, una vegada més, posa una certa Espanya (no tota, no siguem injustos) davant del mirall, amb la seva pitjor cara: una Espanya rabiüda i venjativa, amb autèntica fòbia a la diversitat, tancada a escoltar i entendre i viciada per l’empremta franquista en la seva forma d’entendre la sagrada unitat. Prohibir les estelades ha estat una espifiada monumental, però d’una gran i impecable coherència, a més d’ajudar-los a tapar el femer de la corrupció: els que manen en aquest país (no només el govern) són així. I el problema de fons, el mateix de sempre: el franquisme encara està viu. Per això, visca Escòcia, clar que sí!
