He escrit moltes vegades que aconseguir resultats en creixement de l’economia i de l’ocupació és una de les coses més difícils per a un Ajuntament. Per posar-ne només un exemple citarem una de les ciutats més poderoses del món: Nova York. Per intentar competir amb Silicon Valley, NYC va impulsar a mitjan anys noranta un projecte que amb el nom era quasi calcat al de Califòrnia: Silicon Alley. Els resultats van ser molt discrets durant quinze anys. Finalment, però, l’operació a l’antic port de Brooklyn en la creació del Brooklyn Navy Yard ha donat resultats, bàsicament perquè ha coincidit amb la maduració d’una important massa crítica de talent emprenedor que ha començat a optar per NYC, i no per Boston o pel lideratge indiscutible de Silicon Valley. NYC té molts recursos i moltes necessitats, té una marca poderosíssima en termes de ciutat i ni tant a NYC li ha estat fàcil la promoció econòmica.
Terrassa juga en una lliga que no té res a veure amb la de NYC. Però els reptes, en l’escala local, són similars: com crear ocupació de rendes dignes i com perfilar un posicionament econòmic de ciutat que generi un efecte espiral que atregui empreses i emprenedors amb ganes de créixer.
Llegeixo la notícia d’aquest diari en què ahir explicava el nou pla de desenvolupament industrial de Terrassa. El llegiré atentament i tornaré a escriure sobre ell més endavant. D’entrada celebro que hi hagi una proposta sobre la taula. Els primers titulars em semblen sensats, una aposta per sectors emergents com el de la fotònica (que tindrà molt a veure amb el món nanotecnològic i les seves múltiples derivades), el sector de tecnologies entorn de la salut que no pararan de créixer i el sector de l’alimentació que també viurà canvis notables.
Algunes primeres consideracions. No em semblen males apostes, potser em semblen massa apostes. Potser li hagués afegit l’àmbit de l’economia circular (aigua-aire-energia-residus combinadament). En qualsevol cas, en aquests casos d’apostes estratègiques de ciutat no només important és el què sinó el qui. El Parc Audiovisual era una idea que ja tenia molta competència de la pròpia Catalunya quan va néixer en els noranta, però sobretot era una aposta mancada d’un actor amb capacitat tractora. El què sense el qui acostuma a ser un fracàs en promoció econòmica. Les apostes que es fan ara tenen actors locals significatius i això li pot donar credibilitat. Terrassa no ha de renunciar però a captar actors amb capacitat global i projectes d’impacte, que és l’únic que li pot donar consistència a l’hora de multiplicar ocupació i atreure altres actors d’acompanyament.
Per tant, més que aferrar-nos a un debat sobre si són aquests els sectors o no, cal passar molt ràpidament a una altra fase, i és a preguntar-nos què podem fer amb els actors que tenim en aquests sectors. Quina agenda win-win es pot crear amb ells. Com es poden crear condicions que facin més plausibles noves inversions lligades a l’ocupació.
Per poder concretar aquestes iniciatives cal molt lideratge privat, sense el qual no passarà res. I cal molt lideratge públic, creant escenaris realistes d’oportunitat. És en aquesta dinàmica d’oportunitats concretes on tindrà més sentit parlar dels recursos que necessiten aquest tipus de plans que no pas amb aproximacions genèriques. Sense recursos no passa res, però amb recursos fora del perímetre de les oportunitats reals el que s’acostuma a fer és llençar els diners.
Tant de bo llegeixi aquest pla i m’empassi les meves pròpies paraules de la setmana passada dient que no hi havia idees. Ho faria de gust. Desitjo que el pla no sigui un brindis al sol de tants que n’hi ha hagut en el món local. Per fer-ho parlar en termes d’idees està bé, però sempre que les vinculem a agents que ho puguin impulsar (know who), a agendes i a recursos privats i públics. Quedem doncs a l’espera del debat del document i a fer-ne una lectura més atenta.
