La diferència entre veure i mirar és evident. El primer dels dos verbs -al meu modest entendre- defineix el fet de captar la superficialitat de les coses. Mentre que, en el cas del segon, pretén aprofundir en el que veus, endinsant-te en el seu nucli.
En la vida diària, hauríem d’anar amb els ulls ben oberts. Aprenent no només a mirar sinó, alhora, a escoltar. Sabent copsar l’interior de cada cosa. Una manera viva i crítica de cada moment personal… "Els sentiments envers tot el que ens envolta" esdevé un tema cabdal dels nostres dies. Pel fet que, en ells, hi rau la capacitat de poder admirar i emocionar-se amb l’entorn.
Mirar és molt més que obrir els ulls i percebre les imatges. És copsar detalls i captar-ne la seva essència. Per això, es fa tan summament difícil. Tan sols les persones que són excepcionals saben entreveure la realitat de les coses. Utilitzen íntegrament els seus sentits. Si més no, per descobrir què s’amaga darrera l’aparença externa. Per això mateix, aprendre a mirar hauria d’ésser tasca obligatòria per a tots. De ben petits. Amb un objectiu final de viure plenament l’art de contemplar.
Plató deia que, per veure, cal la llum que il·lumina la nostra ment. Tal que la llum del sol es projecta sobre els objectes, ell mateix ja justificava el raonament a què s’hauria de sotmetre. Pot semblar una teoria massa filosòfica. Té, tanmateix, el seu quid.
Veure i sentir són dos verbs que tenen un cert paral·lelisme amb mirar i escoltar. Mirar és veure el més profund de les coses. És situar la nostra atenció global, posant-hi tots els nostres sentits. És anar a descobrir els detalls per recordar-los i admirar-los. Per petits que siguin.
L’exposició "Detalls" -que es duu a terme al Centre Cultural fins al 30 de maig d’enguany- vol posar l’accent a fruir quan descobrim petiteses que són a les nostres ciutats o pobles. N’és autor un bon amic: Pere Sebastián Fernández, un egarenc resident a Sant Cugat. En l’etapa professional, fou persona estretament vinculada als camps de la publicitat i la comunicació.
Cal mirar amb l’esperit de descobrir. Anar pel carrer d’una manera diferent a com ho fa la majoria. Que ho fa amb el cap cot. És empobridor no esmerçar un esforç orientat a veure el que ens perdem. S’ha d’anar més enllà, ajudant a educar els judicis personals.
De la mateixa manera, no és igual sentir que escoltar. L’exemple més fefaent, el situaria quan ens posen una música. Per molt harmònica que sigui, cal emprendre una actitud activa. No essent així, el resultat final varia extremadament. Fins i tot, ens costa molt potenciar la riquesa de tots els altres nostres sentits.
Qui ens hauria dit -fa ben pocs anys- que les noves tecnologies i el món digital capgirarien tot allò que té a veure amb aquest sector?
Qualsevol esdeveniment que passa al carrer pot estar penjat -al cap de ben pocs segons- a l’altre racó del món, a través de la xarxa telemàtica. Malgrat tot això, val a dir que sempre hi ha gent amb una sensibilitat especial. Pel sol fet que la fotografia també és art, sentiment, finesa, agudesa visual o perspicàcia. La fotografia és un immens dinamitzador de la capacitat comunicativa de l’ésser humà. Com a tal, doncs, entenc que una iniciativa com aquesta mereix el meu recolzament.
Tant de bo, doncs, que aquest projecte assoleixi les fites que s’ha fixat! A la pràctica, seran molts els qui en gaudiran.
