Cada vegada que canvien els governs canvia el sistema educatiu. Es tracta de tenir controlat el sistema ideològic i de pensament de les noves generacions en funció de qui està en el poder. Quan s’analitza en el present aquesta idea pot no quedar clara o es presta a debat i segons el parer d’opinió, però quan es mira cap al passat i s’analitzen els sistemes educatius es veuen les línies ideològiques i no pedagògiques del sistema educatiu.
Tots som víctimes de les nostres circumstàncies i del sistema educatiu amb el qual hem crescut. El sistema educatiu és un reflex de la societat i la classe política dominant com ho demostra "El florido pensil-nenes" que aquesta temporada hem vist al Teatre Poliorama. La peça teatral parteix d’un llibre (1994) d’Andrés Sopeña. El llibre va passar a llibret teatral gràcies al grup basc Tanttaka i al cinema per Juan José Porto. Primer va ser la versió nens i ara apareix la versió nenes.
El títol està inspirat en un vers de la lletra de l’himne d’Espanya que apareix a l’Enciclopèdia Álvarez. Isabel Rocatti, Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès i Mireia Portas protagonitzen la versió femenina de "El florido pensil". La direcció és de Fernando Bernués i Mireia Gabilondo i l’adaptació catalana l’ha realitzat Guillem-Jordi Graells. Una eduació masclista i franquista passada per la tendresa de l’humor que dóna la distància. Molts anys després, aquestes cinc nenes es tornen a reunir i recorden, amb una mirada sarcàstica, aquells difícils temps del franquisme, quan la dona estava destinada al matrimoni sant i a les tasques domèstiques. Cadascuna de les actrius interpreta diferents papers, des de la mestra fins a la inspectora de la Falange. Un dels elements que donen unitat a l’obra són les cançons que sonen de fons, que són la banda sonora sentimental de tota una generació, des de la taula de multiplicar fins als rius d’Espanya, passant per les cançons de missa o les regles de l’ortografia. Les nenes repetien els himnes de l’escola nacional sense ser conscients del que deien. Una altra de les ocupacions dels escolars eren els típics problemes de matemàtiques: les dotzenes d’ous que té un cistell enorme en el qual calia calcular el nombre d’ous, o el preu de cada quilogram de cada aliment que es guarda en no sé quants sacs de cigrons o llenties, per no parlar dels quilòmetres de distància entre dues locomotores que parteixen de llocs diferents i en què calia calcular el punt de trobada. Es repassen les relacions entre les companyes, amb les mares i amb els pares, sense oblidar el tipus de dona: les honrades i les "altres", les que pecaven d’impudícia. Malgrat que molts dels espectadors no han rebut aquest tipus d’educació, el fet de veure l’obra provoca una empatia que els fa recordar la seva pròpia infància que no és l’aula franquista però els mou a la reflexió sobre les conseqüències que pot tenir en una nena o nen l’educació rebuda per al seu futur. En sortir del teatre s’encén el debat sobre el model d’escola que tenim i el model de societat, l’escola no és més que un mirall on es mira la societat. Ara s’acosten unes noves eleccions i una nova reforma educativa i nosaltres ens preguntem: "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?"
