Són molt interessants els números que ha presentat la Taula de l’Aigua de Terrassa sobre el compte d’explotació del servei públic que ofereix Mina d’Aigües de Terrassa. I ho són perquè ho fa una organització incardinada dins de l’Observatori Ciutadà Municipal de Terrassa -per cert, amb una web només en espanyol- que assegura que és una associació "independent de l’administració i dels partits polítics". És cert que la municipalització del servei de l’aigua forma part dels seus principis i, per tant, que té un partit pres en el debat. Però és bo que es facin números i no només discursos ideològics.
Diu la taula que amb la municipalització ens estalviaríem un 21 per cent dels costos, és a dir, 3,65 milions d’euros -no he aconseguit trobar enlloc quin any han analitzat- que podrien rebaixar el preu del rebut. La taula suposa que amb la municipalització no hi hauria pèrdues d’aigua, ni es faria publicitat, ni hi hauria despeses financeres o d’assessoria i, com que això és molt suposar, sent realistes, posem que aquest estalvi no passés, segons els seus números, de 2,63 milions d’euros. Això significa 12 euros per habitant a l’any, que no dóna ni per a un tortellet de diumenge. Ara bé, el problema és que la taula no compta dues altres coses. Primer, que l’Ajuntament haurà de pagar per indemnitzar l’empresa actual, en una xifra que pot anar dels 2 milions que calcula el govern municipal als 60 que reclama Mina. Una decisió que, de ben segur, acabarà als tribunals. En segon lloc, la taula tampoc no compta el cost de la gestió pública, i no sabem quins i quants nous càrrecs municipals es dedicarien a aquesta empresa. De moment ja estem pagant un comissionat, paguem bufets d’advocats de primer nivell i els funcionaris que els donen suport. Seria bo, en nom de la transparència, que la taula demanés i fes públics aquests números. Sigui com sigui, ens falten les xifres d’aquests costos de gestió -i d’inversions- afegits i que, com és notori en l’administració pública local, i vista la llarga experiència acumulada, en qualsevol cas serien menys eficients. Tot això és el que la Taula de l’Aigua no explica a l’estudi que ha presentat.
Mina d’Aigües de Terrassa, per la seva banda, proposa dues alternatives: renovar la concessió o constituir una societat d’economia mixta entre ells i l’Ajuntament. Sembla una bona solució a estudiar. Afegiríem la capacitat de gestió eficient demostrada per l’empresa actual al control i transparència pública més exigents possibles. Com que la Taula de l’Aigua el que vol és la municipalització per principis -no per números-, és difícil que ella mateixa faci els càlculs d’aquesta solució que estalviaria, ara sí, moltes despeses als usuaris. Potser ens caldria una altra organització encara més independent i sense criteris ideològics predeterminats per fer-ho.
En qualsevol cas, com que la Taula de l’Aigua exigeix responsabilitat i transparència, tinc una proposta seriosa a fer. En cas que s’acabi municipalitzant el servei, s’haurien de comprometre a pagar formalment tota la desviació pressupostària, en cas que n’hi hagués, sobre els resultats que acaben de presentar. Així ens asseguraríem no tan sols que fan bé els números sinó que la decisió que ens hauran induït a prendre no acabarà fent apujar el preu de l’aigua. És a dir, garantiríem que ens hagin informat i no que ens hagin fet propaganda. Què us sembla?
