Hi ha retòriques que fallen i que es demostren inútils a la pràctica perquè acaben sent només això, retòriques. Una de les més contràries a l’evolució de les empreses és el desmèrit. Tothom es posa a la boca que tots hauríem de regir-nos per un criteri de selecció i promoció, tant de treballadors, com de caps, com també de proveïdors basat en el mèrit, escollir aquell que s’ho mereix més, perquè això seria el més convenient per a nosaltres. I llavors es fa imprescindible definir què entenem per mèrit, i sota quins criteris hauríem de voler decidir que algú ho mereix més que un altre. I aquí és on els biaixos personals entren en joc de manera inconscient (i de vegades més conscient del què estem disposats a admetre). El mèrit vol dir que algú és un bon professional, sota els estàndards d’un altre que pot valorar-ho. I tots pequem per no tenir clar com valorar la professionalitat d’algú quan no tenim una idea clara dels ets i uts d’aquella específica professió. Per exemple, per valorar si un informàtic és bo ens podem basar, resumint molt, en tres qüestions: la formació específica, l’experiència professional, i confiar en l’opinió d’algú altre que l’ha vist treballar o que l’ha tingut aprop i s’ha beneficiat del seu bon fer. I aplicat a la resta, algú tindria més mèrit que un altre, perquè aglutina més credencials dels tres tipus. Més formació, més experiència i més bones opinions de prescriptors que el volen deixar bé. I per tant que quan el comparem amb un altre sembla que hi guanyarà.
En general el mèrit funciona molt bé quan qui tria té molt interès en que allò funcioni, perquè s’hi juga la seva pròpia feina. Podríem posar per exemple casos d’empreses petites o mitjanes, on la propietat de l’empresa es troba en mans de persones que han arriscat quelcom. Ara bé aquest criteri de selecció basat en el mèrit es va difuminant de manera alarmant en altres tipus d’empreses més grans, on qui tria no arrisca res, potser la seva feina, però la veritat és que en molts casos ni això. Poden passar vàries coses, que qui triï sigui un autèntic incompetent en la matèria i per tant, senzillament no pot triar perquè no en sap. Però això no ho diu, perquè dir que no en sap seria reconèixer que és un incompetent i per tant ocupa un lloc sense tenir-ne cap mèrit. Per tant, algú segurament ja el va triar seguint altres criteris allunyats pròpiament del mèrit: li convenia més aquest candidat que un altre, endut per algun motiu obscur. Però aquest cas de l’incompetent inconscient, no és el pitjor cas possible. Hi ha un segon cas, i és aquell que és inconscient del seu biaix. Quan ens convencem que qui ho mereix més és qui té el nostre favor per la raó que sigui i per tant adaptem la nostra definició de mèrit perquè qui nosaltres volem sembli que s’ho mereixi més un altre, perquè tenim un biaix de confirmació, i per tant, vol dir que només ens fixem en allò que corrobora allò que volem, deixant els fets importants que ho contradiuen. Però aquest biaix, inconscient, tampoc no és el més greu. És bo poder adaptar els criteris de mèrit per a fer-lo més flexible, això sí, sense fer-nos trampes. El què realment és més greu i crea problemes és quan el criteri del mèrit ni es contempla. De fet seria un altre criteri el que es contempla: si és afí o no, o ho serà o no, és a dir, qui sigui més afí a mi, em faci més la pilota, em pugui fer favors en el futur, i un llarg etcètera. I en aquest cas hi tenim totes les gradacions possibles. En molts àmbits el mèrit no és un criteri de selecció i això és una llàstima, perquè es perd talent i es va guanyant en número de persones que van teixint relacions de desmèrit i intercanvis de favors, i quan això passa en àmbits públics, la corrupció petita està servida, i la corrupció més grossa només és qüestió de temps. El més greu és voler que qui ho mereix més no ho aconsegueixi, i acabar triant en funció de criteris egoistes, que només ens afavoreixen a nosaltres. Deixar de banda els criteris de mèrit ens està portant mals resultats; seria bo superar-ho, i introduir el mèrit encara que molesti a alguns.
L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
