Al final, aquesta parella tràgica, tan francesa, que formen Hollande i Manuel Valls, ha imposat la seva reforma laboral per decret. Com que una part important dels diputats socialistes s’havien rebel·lat, han fet al mateix temps "un Rajoy" i "un Zapatero". El recurs al decret com a mètode per aprovar una reforma és similar a l’estil de govern de Rajoy, cada vegada més amant dels decrets i menys disposat a discutir les coses al Congrés: li va trobant el gust, a això de la independència… envers el poder legislatiu. I el fons de la reforma laboral impulsada pel govern socialista francès és similar al suïcidi polític de Zapatero: reformes, reformes, que els mercats ens pressionen… I a fer punyetes la socialdemocràcia. Un va fer-se un monument fúnebre amb la reforma exprés de la Constitució (sí, aquella mateixa que és tan sagrada i immutable), després d’una fugida cap endavant que no portava enlloc, i els altres acaben de dinamitar tot el que representen: han sacrificat el que quedava de la socialdemocràcia sobre els altars dels mercats. Brillant, sens dubte. Mentrestant, a França creix l’extrema dreta (disfressada de xai) i, per sort, també les esquerres surten al carrer i comencen a dir que ja n’hi ha prou. Europa es va movent, després d’uns anys de derrotes i desastres. Encara no se sap cap a on es mou, però hauria estat una ingenuïtat pensar que la brutal estafa de la crisi ho deixaria tot igual. I això que França és un país d’una formidable fortalesa, comparada amb Espanya, i la crisi no l’ha castigat ni de lluny amb la mateixa brutalitat. És evident que les reformes provades amb èxit indescriptible a Espanya, Portugal o Grècia amenacen els francesos i que no se les empassaran amb la mateixa docilitat que els espanyols. Si aquí féssim una mica més de cas del que passa a França i menys de les tristes càbales electorals hispàniques, veuríem que allà fora passen coses molt interessants i que, amb una mica de sort, no tot està tan perdut com volen que pensem…
