De Pau Miró (Barcelona, 1974) a la Sala Beckett sota el títol de "Plou a Barcelona" vam poder veure una peça que oferia una mirada sobre la Barcelona oculta del Raval, Barri Xino. Ara amb els mitjans econòmics que només el teatre públic pot oferir ens ha sorprès amb "Victòria", una peça que segueix la mateixa línia d’investigació, però ara fa un salt temporal i ens situa a la vaga de tramvies de la Barcelona de 1951, en una barberia on Franco podria venir a sopar en els somnis de la propietària, una dona, Victòria, Emma Vilarasau. Estem davant la vida d’una dona que a poc a poc va prenent consciència política i va prenent partit pels vençuts.
La barberia es queda sense barber, l’home mor i la dona es queda amb el negoci; en comptes de reconvertir-lo en perruqueria segueix amb el mateix negoci del marit i Victòria segueix amb la barberia i no es deixa arrossegar per la por. Per aquesta barberia passa un mestre republicà que no es vol sotmetre a les consignes del règim franquista (Pere Arquillué), una excantant de music-hall (Mercè Arànega) i el seu fill (Nil Cardoner), un falangista (Jordi Boixaderas), el cunyat de la vídua (Joan Anguera) i una jove de la resistència (Mar Ulldemolins). Uns personatges que tenen en comú la derrota, els secrets, els silencis, les traïcions, les delacions, el comerç d’estraperlo, la corrupció, les veritats a mitges i la por. Una por que ho ofega tot. Tots viuen en un laberint d’on no se surt mai, fins i tot els vencedors de la guerra viuen en el seu propi laberint emocional. Tots posen les seves expectatives en la persona que no les pot satisfer -com en una peça d’Anton Txèkhov els personatges no aconsegueixen trobar un minut de felicitat.
Tots els actors, des dels principals fins als secundaris, ofereixen a l’espectador una esplèndida mostra de talent interpretatiu, omplint de carnalitat i de significat existencial les paraules escrites pel dramaturg i director Pau Miró, en un intent de coralitat.
La trama ens mostra com el present històric que vivim té les seves arrels en el passat que tenim davant els nostres nassos i no veiem o no volen que el veiem, per això són necessàries obres com aquesta perquè la memòria històrica passi de vells a joves. Com el mestre republicà amb Victòria que exerceix l’efecte d’un Pigmalió, així l’obra de Pau Miró amb les noves generacions ha de servir per mostrar un fragment d’uns moments en blanc i negre de la nostra història.
Entre els aspectes més rellevants de l’obra hi ha l’escenografia (una barberia en cinemascope), de Max Glaenzel. L’escenògraf porta a l’esquena molts premis i més d’un centenar de decorats entre els quals recordem "La rosa tatuada", en la mateixa Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La dimensió que dóna a la barberia que puja al cel mentre a l’infern trobem el discurs dels enterraments , i el soterrani de les tortures per on circulen les rates. Els dos espais donen una dimensió metafòrica a l’escenografia. En resum, "Victòria", de Pau Miró, és una d’aquelles produccions que omplen de sentit la feina del Teatre Nacional de Catalunya.
